Una ‘bèstia’ com n’hi ha poques

“De bèsties com aquesta en surten poques”, va dir una senyora de Barcelona, que ha voltat mig Europa per satisfer la seva passió per l’òpera, a la sortida del concert de Lise Davidsen a l’església del Carme de Peralada. “Ho dic en el bon sentit”, hi va afegir. L’havíem entès. Davidsen és potser la soprano més fascinant que ha emergit en els últims anys: la seva veu és d’una gran potència, però a més de ser bella, allò fonamental és que es conjumina amb un registre ampli, pel qual tant arriba a un agut espectacular sense estridències com li flueixen naturalment els greus, una sensibilitat exquisida i una capacitat expressiva desplegada amb sinceritat i sense artificis. Amb 35 anys, sembla a la plenitud, però té molt de camp per córrer i esperem que així sigui per gaudir-la.

La soprano noruega, acompanyada per la pianista Sophie Raynaud, va arrancar amb Dich teure Halle, ària del Tannhäuser, que sempre sembla una bona manera de començar un concert: “Et saludo de nou, estimat saló del cant.” Així va fer present que és una especialista en Wagner, amb el qual va tancar la primera part expressant l’amor que Sieglinde declara per Sigmund a Du bist der Lenz, de La valquíria. Entremig, va mostrar la delicadesa amb què aborda el lied a través de Brahms i de Richard Strauss, de qui, entre d’altres, va cantar el meravellós Morgen d’una manera que va fer sentir que s’acomplia el seu últim vers: “I sobre nosaltres davallarà el mut silenci de la felicitat.”

N’hi ha que, tot i valorar-la, consideren que Davidsen s’equivoca en voler abastar també el repertori dramàtic italià. Tanmateix, en començar la segona part va contradir-los amb l’ària Vieni t’affreta amb la qual Lady Macbeth es proposa encoratjar el marit per cometre tots els crims perquè es compleixi la profecia que serà rei. Va tornar a Verdi amb un registre ben diferent en cantar l’Ave Maria amb què Desdèmona prega davant de la gelosia despietada d’Otel·lo. Entremig, unes delicioses cançons del noruec Edward Grieg. I, al final, el Summertime, de Gershwin, tan ben cantat com tot. Aplaudida amb el públic dempeus, Davidsen va donar dues propines: el cèlebre Vissi d’arte de la Tosca i un nou tribut, Letzer Frühling, al seu estimat compatriota Grieg.