Estava emparentada amb el físic i premi Nobel Max Born, el seu avi matern, però li agradava jugar a l’equívoc de passar per descendent d’Isaac Newton, o almenys això és el que molts van pensar quan va publicar l’àlbum Phisical (1981), que pretenia homenatjar-lo amb aquell seu pop-rock tan poc creïble i entranyable, de nena bona que finalment es decideix a ser intrèpida i dolentota com la Sandy de Grease, el personatge que li va donar la fama al costat de John Travolta a finals dels setanta.

Olivia Newton-John, que va morir ahir als 73 anys a Califòrnia, després de lluitar durant més de tres dècades amb el càncer de mama, segons va informar el seu segon marit, el magnat John Easterling, a les xarxes socials, va ser l’ídol de les noies de mig món que havien estat educades en la submissió i el decòrum i es van despertar en l’adolescència, a mitjan anys setanta, en un món que les marginava com una espècie de nines edulcorades i ràncies. Nascuda a Cambridge però formada a Austràlia, es va iniciar com a cantant en el món del country, que anava bé a la seva veu melancòlica i fina, fina com un ventijol de la Costa Oest. En les balades, hi va haver una època en què aquesta cantant rossa d’ulls blaus i somriure de Barbie, amb l’esveltesa i les galtones rosades incloses, era insuperable. El cineasta Randal Kleiser devia valorar les dues coses quan va fitxar-la per protagonitzar la pel·lícula musical Grease (1978): era dòcil i al mateix temps funcionava com a revelació temperamental, justament el que necessitava el personatge de Sandy Olsson enfrontada a cop de rínxols a la sobtada indiferència del seu amor d’estiu, el descarat però pusil·lànime Danny Zuko (John Travolta).

Amb Grease en va fer prou per entrar en la llegenda, perquè les seves aventures cinematogràfiques posteriors van ser un fracàs estrepitós, com Xanadú (1980), fent el paper de la musa Terpsícore al costat d’un crepuscular Gene Kelly, que ha sobreviscut de tota manera com una de les bandes sonores més eficients i obsessives dels vuitanta, gràcies sobretot als efectismes de l’Electric Light Orchestra i a temes imprescindibles en qualsevol trobada de madurs nostàlgics com Suddenly, cantat a duo amb Cliff Richard, o Suspended in Time. Des que li van detectar el càncer el 1992, va dosificar les seves aparicions, que va decantar cap a l’activisme contra la malaltia i la defensa del medi ambient. Al final, la conversió de Sandy en una dona intrèpida va saltar al món real.