Sting encara hi és

Abans de pre­sen­tar Brand New Day, cap a la mei­tat del con­cert, Sting va recor­dar que el mera­vellós de la cançó és l’inici amb l’harmònica de Ste­vie Won­der. Dilluns a la nit a Cap Roig hi havia l’harmònica de Shane Sager, que va fer un solo de lluïment, igual que Gene Noble, un dels coris­tes, que amb veu de soul va fra­se­jar Shape of My Heart com si fóssim en un club. O quan Rufus Miller, el segon gui­tarra i fill de Domi­nic Miller –més de trenta anys fidel acom­pa­nyant, al dar­rere, de Sting als esce­na­ris– va fer un solo a Fields of Gold, un pèl esbi­ai­xat, dife­rent, sor­tint dels cànons que les oïdes més puris­tes bus­quen en la cançó, un dels molts him­nes que Sting, als 71 anys, va rei­vin­di­car dilluns a la nit a la seva cin­quena vegada a l’esce­nari de Cap Roig . Segu­ra­ment el verb rei­vin­di­car no és l’ade­quat tenint en compte el per­fil i la tra­jectòria musi­cal de qui no ha de demos­trar ni exi­gir res, i que en una nit de lluna en quart crei­xent i enmig del fer­ra­gosto medi­ter­rani es podria que­dar a la seva vil·la de la Tos­cana degus­tant l’última collita del seu vi.

En comp­tes de la vida con­tem­pla­tiva o oci­osa, o totes dues coses, deci­deix excel·lir en el que el públic, les 2.400 per­so­nes a les gra­de­ries, espera de forma madura, serena, tran­quil·la, però també amb certa espurna, amb el fibló, l’ener­gia juve­nil exhi­bida amb la dig­ni­tat d’un sènior i que evoca la nostàlgia de forma sana, l’espe­rit d’un con­cert d’estadi, com quan The Police, el 1983, va pre­sen­tar Synch­ro­ni­city al Sant Andreu a Bar­ce­lona. Perquè el que s’espera d’un con­cert de Sting, qua­ranta anys després, és can­tar Every Bre­ath You Take amb els ulls clo­sos i l’eufòria dels vint anys. No va ser però el moment orgàsmic de Cap Roig. És tan bonica i per­fecte com usada. I de tan escol­tada i peto­ne­jada ha per­dut aquell encant del pri­mer amor, tot i que sem­pre, en algun moment d’una nit solitària, i de la vida, s’hi torna perquè vols recu­pe­rar les papa­llo­nes a l’estómac i els pèls eriçats; el clic emo­ci­o­nal. De fet Sting la va situar com a clo­enda del con­cert, allar­gant els agraïments; era l’abraçada necessària perquè la nit fos la que volíem que fos. L’èxtasi va ser amb els bisos, amb Roxanne recla­mada pel públic i, abans, amb So Lonely i al pri­mer minut, amb la pri­mera cançó Mes­sage in a bottle quan es va intuir que Sting, amb caçadora groc lli­mona i pan­ta­lons negre ajus­tats, man­te­nint estil i atrac­tiu, havia posat la juke­bok de la banda sonora gene­ra­ci­o­nal que va seguir amb English­man in New York i Every little thing she does is magic.

Con­cert de traspàs gene­ra­ci­o­nal, de vella glòria, com quan va dema­nar l’edat al jove­net Shane Sager i el va fer lluir a pri­mera línia? No. Con­cert per pre­sen­tar The Bridge , cançons com Rus­hing Water, que recu­pe­ren l’estre­lla pura del pop i,For her love , que va can­tar en cas­tellà i no calia? No. Amb l’última, Fra­gile, sobre el tam­bo­ret i amb una llum zeni­tal enfo­cant l’Sting de sem­pre, pletòric amb el seu pas­sat, va ins­tar a la intros­pecció per viure el nou futur, però sobre­tot va voler recor­dar que ell encara hi és.