Joanna no va ballar

Kool & The Gang sem­pre han tin­gut un cert con­flicte entre les cançons amb què el grup va tri­om­far als anys vui­tanta, inclo­ses bala­des pop com ara Joanna i Che­rish, i el so més con­tun­dent­ment funk amb què la banda es va con­so­li­dar als setanta, quan el seu ori­en­ta­lista Open sesame va ser inclòs a la banda sonora de Satur­day night fever i a les dis­co­te­ques del Bronx es ballava el seu Jun­gle boo­gie, que Taran­tino va recu­pe­rar a Pulp fic­tion.

Dis­sabte, en la seva actu­ació al Guíxols Arena, dins del Fes­ti­val de la Porta Fer­rada de Sant Feliu de Guíxols, el bai­xista Robert Bell (Kool) i la seva banda van pres­cin­dir total­ment de Joanna i Che­rish –que sí que cons­ta­ven ini­ci­al­ment en el reper­tori– per aga­far el soul train a tota màquina, en un con­cert que havia de durar uns 90 minuts i que no va arri­bar als 75, però que va ser gloriós.

Després d’una intro­ducció ins­tru­men­tal, la banda va obrir foc amb temes rela­ti­va­ment tran­quils com ara Fresh, Too hot i Take my heart, que ana­ven gua­nyant en gro­ove i inten­si­tat rítmica a mesura que s’acos­tava el nucli cen­tral del con­cert, amb pro­jec­tils com ara Let the music take your mind, Open sesame, Funky stuff, Jun­gle boo­gie i Hollywood swin­ging, aques­tes tres últi­mes inclo­ses en el seu quart disc d’estudi, Wild and pea­ce­ful , publi­cat fa gai­rebé mig segle. Entre els nou músics de la banda, va des­ta­car, a part del baix poderós del fun­da­dor Kool, una impo­nent secció de vents, i cadas­cun dels seus qua­tre mem­bres –trom­peta, trombó, dos saxos en algun tema– va tenir el seu moment de lluïment. I entre tots va bri­llar, també per sim­pa­tia i força escènica als seus 69 anys, el trom­pe­tista Mic­hael Ray, que pot­ser per haver tocat durant molts anys amb el guru jazzístic Sun Ra, gran amant de la ico­no­gra­fia egípcia, va aparèixer amb un bar­ret de faraó que feia pat­xoca.

Per a la recta final van que­dar els grans èxits: Let’s go dan­cing –amb els seus aires jamai­cans–, Ladies night, Get down on it i, com a únic bis després d’un llarg i virtuós solo de bate­ria, la impres­cin­di­ble Cele­bra­tion, el tema que tot­hom espe­rava i que va dei­xar el públic amb ganes de ballar més, però els músics ja eren fora, rumb cap als came­ri­nos.