Un congrés 2.0 per rellançar el país

Entre 1976 i 1977, més de 12.000 particulars i entitats convocats l’any anterior ja pel Col·legi d’Advocats de Barcelona van debatre, en una cruïlla històrica, les bases sobre les quals es podia refundar el país acabat el franquisme, en el que va ser batejat com a Congrés de Cultura Catalana. Cultura en un sentit tan ampli, això sí, que es va parlar de llengua, teatre, antropologia i arquitectura, però també d’economia, agricultura i sanitat, i es van deixar així posats els fonaments a moltes de les polítiques que el govern restaurat de la Generalitat desplegaria a partir dels anys vuitanta, i que bastirien un imaginari col·lectiu que ha perdurat gairebé fins avui.

La Fundació Congrés de Cultura Catalana ha perviscut des d’aleshores a fi de vetllar, a partir de l’organització d’activitats puntuals, pel compliment i l’actualització dels eixos originals, però els seus dirigents creuen que ha arribat el moment de fer un reset sencer, i de definir, amb les noves variables que condicionen la Catalunya i el món actual, cap on es vol dirigir el país en els pròxim anys. Un congrés 2.0, doncs, que encara és a les beceroles –no té ni nom definit– però que ahir ja es va llançar en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) a Prada, a fi de començar a recollir interessats a participar-hi, a través d’un formulari penjat al seu web . “Entenem que hi ha el mateix clam del 1975, tothom està demanant una reflexió sobre on volem anar, quines necessitats tenim i com volem que sigui el nostre país”, va justificar la vicepresidenta de l’ens, Montserrat Casals. “Es tracta de recollir la manera de fer d’aquell congrés, però no de fer-ne una fotocòpia”, va descriure el president, Agustí Alcoberro, que va matisar que encara no està definit i està obert a suggeriments i aportacions en els pròxims mesos. “Però el compromís és ferm, i tenim la voluntat que es converteixi en un esdeveniment amb conseqüències importants per al país; és un projecte molt ambiciós”, va concloure.

El professor de la URV Jordi Jaria, un altre dels impulsors, va destacar com les narratives que es van definir els anys setanta han estat “hegemòniques” durant molts anys i han definit la “continuïtat” de les institucions, però amb els anys han entrat en una “certa crisi”. “Ara el repte és reconstruir-les i generar noves pràctiques, discursos i probablement també institucions que proporcionin eines que ens acostin a les aspiracions col·lectives”, va resumir. I amb les noves institucions, també han d’arribar “nous lideratges”, va incidir. Tot plegat ha de partir d’una reflexió col·lectiva que, això sí, tingui en compte les noves variables del context mundial, com el canvi climàtic, el canvi del model energètic, la reconfiguració de l’escenari geopolític i la crisi de l’estat social a Europa. “Bona part de les realitats dels que van fer el congrés als setanta han canviat, des del punt de vista nacional i global”, va raonar. Per això la idea no és muntar el nou congrés a partir d’àmbits de treball “estancs”, sinó de la interdisciplinarietat i l’horitzontalitat, a fi d’obrir-lo perquè no quedi en les elits o l’acadèmia. “Ara s’aniria cap a grans preguntes que tenen a veure amb els reptes a afrontar”, va enfocar Jaria, que confia que el congrés sigui el “revulsiu” necessari per projectar el país.

“És una iniciativa indispensable que reclama una resposta de la societat civil més enllà de l’acció política partidista”, va cloure l’escriptor Carles Duarte, que va deixar clar que no ha de ser un “exercici de memòria i nostàlgia” sobre el primer, tot i que aleshores, va destacar, va contribuir “poderosament” a definir les polítiques que amb els anys s’han consolidat arreu dels Països Catalans. “Aquest país l’hem de recosir i de rellançar, i refermar-lo en el que aspira a ser”, va tancar.