Oferta: tot d’artistes a cent

El Departament de Cultura de la Generalitat, a través de la Institució de les Lletres Catalanes, té en marxa la celebració del centenari del naixement del poeta, crític i traductor Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972), l’escriptor i activista cultural Joan Fuster (Sueca, 1922 - 1992) i el poeta i escriptor Guillem Viladot (Agramunt, 1922 - Barcelona, 1999). És una pràctica habitual que mantenen fa anys. I que duri.

Aquests tres autors no són els únics, de destacables, nascuts el 1922, també hi podríem afegir el genial fotògraf Francesc Català-Roca (Valls, 1922 - Barcelona, 1998) i l’entranyable escriptor i gastrònom Nèstor Luján (Mataró, 1922 - Barcelona, 1995).

N’hi ha més, de personalitats que ens posen a cent, com ara cinc autors que podrien protagonitzar un acudit: “Van un portuguès, dos nord-americans, un anglès i un escocès per la selva i...”. El primer és el premi Nobel de literatura del 1998 José Saramago (Azinhaga, 1922 - Tías, 2010), novel·lista, poeta, dramaturg, dietarista, etcètera, autor d’obres com ara Assaig sobre la ceguesa, L’any de la mort de Ricardo Reis i La caverna; Jean-Louis Lebris de Kérouack, més conegut com a Jack Kerouac (Lowell, 1922 - St. Petersburg, Florida, 1969), autor de la trencadora A la carretera; Kurt Vonnegut (Indianapolis, 1922 - Nova York, 2007), novel·lista, narrador, dramaturg i assagista sempre satíric i crític; Kingsley Amis (Londres, 1922-1995), pare del també escriptor Martin Amis, i Alistair MacLean (Glasgow, 1922 - 1987). MacLean, amb el pseudònim d’Ian Stuart, va escriure novel·les bèl·liques, de suspens i d’aventures. Una de les més conegudes és Els canons de Navarone, potser per la versió cinematogràfica protagonitzada per Gregory Peck, David Niven, Anthony Quinn, Richard Harris...

No hi sortia Ignacio Fernández Sánchez, conegut amb el nom artístic de Tony Leblanc (Madrid, 1922-2012), i això que va debutar a Los últimos de Filipinas (1945), per continuar amb una llarga carrera dedicada sobretot a les comèdies. En moltes va coincidir amb José Luis Ozores (Madrid, 1922-1968), fill dels actors Mariano Ozores i de Luisa Puchol, i germà gran del director i guionista Mariano Ozores i de l’actor Antonio Ozores.

Com a actor, sense desmerèixer els dos anteriors, José María Rodero (Valdepeñas, 1922 - Madrid, 1991) pot tenir un paràgraf a banda. Actor de teatre, el vam poder veure –ara també es pot, al web de RTVE– en el programa de teatre televisiu Estudio 1, destacant en obres com La muerte de un viajante (1972), d’Arthur Miller, Las Meninas (1974), d’Antonio Buero Vallejo, i especialment en l’adaptació de Doce hombres sin piedad (1973), de Reginald Rose, una obra centrada en les elucubracions del jurat d’un judici, que comença que sembla que el veredicte de culpable es decidirà en pocs minuts i al final... la sang no arriba al riu.

A qui li agradava molt la sang és a Dràcula, el personatge que un parell de generacions identifiquen amb Christopher Lee (Londres, 1922-2015), perquè el va interpretar nou vegades, tot i que en renegava perquè va tenir una fructífera carrera molt més enllà del famós vampir. Els darrers papers van ser en nissagues com Star Wars i El senyor dels anells.

I un altre Lee del tots a cent és Stan Lee (Nova York, 1922 - Los Angeles, 2018), creador, sobretot durant la dècada dels seixanta, de personatges per a la Marvel, ara molt de moda per les constants estrenes cinematogràfiques basades en superherois. Amb els dibuixos de Jack Kirby, Sant Lee és el pare o la mare de Hulk, els 4 Fantàstics, els X-Men, Thor i els Venjadors; amb Steve Ditko, de Spiderman i amb Bill Everett, de Daredevil. A més, Lee va afegir la complexitat de caràcter en el món de les màscares, les capes i els calçotets per damunt els pantalons.

A la butxaca ens queden dos dibuixants més, entranyables tot i la diferència de fama. Un és Charles M. Schulz (Minneapolis, 1922 - Santa Rosa, 2000), el creador de les tires còmiques dels arxifamosos Peanuts, amb el Charlie Brown, l’Snoopy i la resta de la colla. L’altre és Guillem Cifré Figuerola (Barcelona, 1922-1962), de la factoria de l’anomenada Escola Bruguera, i pare metafòric del repórter Tribulete i real de l’enyorat Guillem Cifré Barrabin (Barcelona, 1952 - 2014), també il·lustrador.

De directors de cinema nascuts el 1922 n’hi ha mitja dotzena d’interessants: l’italià Pier Paolo Pasolini, els francesos Alain Resnais i Alain Robbe-Grillet, els nord-americans Blake Edwards i Russ Meyer i el madrileny Juan Antonio Bardem.

Si algú ha notat la falta radical de paritat en aquest article, tenim una explicació doble. Del món de la cultura no hi ha gaires noms femenins famosos nascuts el 1922, tret d’un potent equip d’actrius de Hollywood –d’alguna de les quals ja en parlarà la companya Imma Merino–, format per noms com ara Ava Gardner, Judy Garland, Doris Day, Yvonne de Carlo, Veronica Lake, Eleanor Parker, Betty White, Nancy Walker, Maila Nurmi... Sí, sí, totes elles nascudes el 1922. I encara una més, la gran cantant d’òpera Renata Tebaldi (Pesaro, 1922 - San Marino, 2004), la “veu d’àngel” de la lírica del segle XX. Una collita, la del 1922, amb noms que en algun cas ens posen a cent, intel·lectualment parlant, és clar.