Agradable diversió

Com a direc­tor, Robert Rodri­guez va arri­bar fa temps a un cinema abs­tracte, una esti­lit­zació i sim­pli­fi­cació de for­mes i con­tin­guts que el van por­tar a expe­ri­ments com Spy Kids 3-D o Les aven­tu­res de Shark­boy i Lava­girl, on els límits amb el vide­o­joc s'explo­ra­ven amb una mirada alhora curi­osa i irònica. No és estrany, doncs, que la seva fas­ci­nació per Pre­da­tor, el clàssic pro­ta­go­nit­zat per Arnold Schwar­ze­neg­ger, l'hagi por­tat ara a pro­duir la pel·lícula que ens ocupa, un pro­jecte que es pre­senta com una mena de sèrie B tre­pi­dant, un track d'acció i adre­na­lina que vol situar-se a mig camí entre el cinema d'aven­tu­res clàssic i –un altre cop— les estratègies del vide­o­joc. Pre­da­tors té com a pro­ta­go­nis­tes un bon nom­bre d'experts en guer­res i violència que apa­rei­xen ple­gats en un pla­neta des­co­ne­gut, on seran objecte d'una des­pi­e­tada per­se­cució per part d'uns éssers mutants, que sem­blen sor­tir de les pro­fun­di­tats d'una selva que en el fons és com un labe­rint sense solució.

La pri­mera part és mis­te­ri­osa i angoi­xant, fins al punt que bar­reja Robert Aldrich amb Samuel Beckett sense cap pudor: l'espera d'allò des­co­ne­gut esdevé un temps mort en què les iden­ti­tats es dilu­ei­xen i les acci­ons es fan absur­des, incon­ne­xes. Quan el film comença a donar expli­ca­ci­ons sobre si mateix i les seves cir­cumstàncies, però, el direc­tor Nimród Antal no sap donar forma a les habi­tu­als estratègies de Rodríguez i tot es fa més con­ven­ci­o­nal, més pre­vi­si­ble i menys inqui­e­tant. Tot i així, no s'abusa dels efec­tes espe­ci­als sofis­ti­cats i el con­junt té un aspecte artesà molt agra­da­ble, la qual cosa fa que la pel·lícula des­perti la nos­tra sim­pa­tia, no exempta de bene­volència.