Donar temps a la forma

En el text de pre­sen­tació de Parar taula, l’expo­sició que Tura San­glas (Ordis, 1992) i Isa­bel Banal (Cas­tell­fo­llit de la Roca, 1963) pre­sen­ten a la canònica de Vila­ber­tran fins al 25 de setem­bre, Ingrid Guar­di­ola asse­nyala que, mal­grat haver nas­cut amb trenta anys de diferència, totes dues artis­tes “tre­ba­llen en dimen­si­ons menu­des temes des­co­mu­nals”. És d’una pre­cisió finíssima, perquè res no encon­geix tant a l’entrada del que devia ser l’antic celler de l’aba­dia com la cer­tesa d’assis­tir a una ritu­a­lit­zació de la vida per mitjà de ges­tos mínims i l’acom­pa­nya­ment d’objec­tes pro­pen­sos a la dis­creció i el camu­flatge; pedres i còdols, un pa rodó, la muda d’una serp. Amb una sen­si­bi­li­tat sem­blant per trans­fi­gu­rar el cos, poe­tit­zar els símbols de la femi­ni­tat i “donar pro­ta­go­nisme a allò que, apa­rent­ment, és orna­men­tal en el pes­se­bre de la vida”, Tura San­glas i Isa­bel Banal cons­tru­ei­xen una manera de ser al món que és del tot contrària al nar­ci­sisme i als lluïments espec­ta­cu­lars de què solen pecar certs mun­tat­ges artístics en espais sub­ju­ga­dors com aquest monu­ment del segle XII, per con­ti­nuar sent fidels, al con­trari, a un art de l’ofrena que res­sona en l’acte mateix de “parar taula”, en si mateix una “pro­mesa de dis­po­sar i com­par­tir”, com rea­firma Ingrid Guar­di­ola en el seu text, i de fer-se pre­sent en “el recompte dels que encara hi són”, però també dels absents.

La taula hi és de manera ben explícita, a l’espai que ocu­pen per sepa­rat: com un altar, en el cas d’Isa­bel Banal, que hi con­fronta la forma rugosa d’una pedra amb la del crui­xent pa rodó, amb els quals apa­reix foto­gra­fi­ada en dos díptics enigmàtics, men­tre a sota hi dis­tri­bu­eix tot de figu­re­tes d’esca­iola a la manera d’uns exvots o uns pecu­li­ars déus lars que evo­quen la trans­for­mació i el des­plaçament en forma de male­te­tes, cabas­sos i sacs, o com un banc de sacri­fi­cis, en la pro­posta de Tura San­glas, que només hi ha dei­xat una plata plena de rie­rencs, cada un silen­ciat amb un sec tallant, en una peça titu­lada Llen­gua paterna i que acom­pa­nya d’un refrany ter­ri­ble: “Un cop de fuet fa un blau, però un cop de llen­gua trenca els ossos.” És des d’aquesta advertència tras­bal­sa­dora que pren sen­tit la meti­cu­lo­si­tat amb què s’ha entre­tin­gut a dibui­xar una a una les esca­tes hipnòtiques de la muda d’una serp, dei­xant que la forma es vagi fent, donant-li temps, o amb què ha con­fec­ci­o­nat un ves­tit de pa de plata, amb les matei­xes esca­tes pre­ci­o­ses, per ficar-s’hi a dins i ser ella i alhora una altra. Isa­bel Banal també ha hagut de des­pren­dre’s d’una pell per coro­nar-se nua amb una pedra, la pedra filo­so­fal de tants dis­cur­sos adqui­rits, o enfi­lar-s’hi al damunt per des­a­fiar-la. Doneu-vos també el temps per anar a veure aquesta mera­ve­lla: de dijous a dis­sabte, de 10 a 13.30 i de 15 a 17.30 h.