Llibres

XEVI SALA

ESCRIPTOR

“Avui, els exorcismes són perfectament útils”

Calia fugir del clixé cinematogràfic, però l’escena d’un exorcisme colpidor amb un desenllaç sorprenent era obligada
Els capellans que s’hi dediquen no estan per frivolitats i apliquen un procediment que d’ençà del 1614 ha canviat molt poc

El periodista Xevi Sala Puig (la Bisbal d’Empordà, 1965) va debutar com a novel·lista el 2010. Des de llavors ha mantingut un ritme de publicació constant, normalment amb obres amb un fons policíac o de thriller, però amb trames, personatges, ambients, aspectes socials i objectius literaris sempre diferents. La darrera és On hi hagi por (Columna), en què Sala ofereix una interessant visió actualitzada de l’exorcisme, realista i sense efectes especials. El punt de partida és la investigació d’un assassinat quan apareix un cadàver en un confessionari d’una església de Girona. Una novel·la ben construïda, ben dialogada, ben documentada i ben resolta amb una protagonista, la sotsinspectora Elena Corbera, que esperem tornar a trobar.

Vostè creu en Déu?
El que importa és si hi creuen els meus personatges. Pel que fa a mossèn Carreras, exorcista novell turmentat per antics errors, creure en Déu és la seva professió. L’Elena Corbera, en canvi, la sotsinspectora que investigarà el misteriós assassinat a la parròquia, no pot ser més descreguda, com ella mateixa confessa: “La meva fe en les persones se’n va anar amb el meu exmarit.” De totes maneres, ja ho va dir un dia l’escriptora Donna Leon: “Fins i tot si no ets creient cal admetre que Déu compleix un paper en la societat, fa de guia per als que volen seguir-lo.” Per això jo tenia clar que les últimes quatre paraules de la novel·la havien de ser aquestes: “Déu tot ho veu.”
I en el Dimoni, en el Mal, hi creu?
Encara que nosaltres no hi creiem, el Dimoni sí que hi creu, en nosaltres. Hi creu de manera entusiasta, per això el tenim sempre a prop, tustant la porta, temptant-nos, obsedint-nos, oprimint-nos i finalment, si pot, posseint-nos.
Ostres, m’està fent agafar una mica de por i tot... Se sol dir que el 99% dels suposats posseïts tenen una explicació mèdica o són un frau, però què passa amb l’1% restant? Què en pensa, vostè?
En la gran majoria dels casos documentats la presència del Maligne queda descartada i es deriven als serveis psiquiàtrics, però a vegades es demana la intervenció d’un exorcista precisament perquè la psiquiatria no ha funcionat. Els exorcismes els autoritza el bisbe, amb comptagotes i una màxima discreció. Podem caure en el clixé, però hi ha persones que, quan travessen tràngols d’aquesta mena, agraeixen el confort espiritual d’un sacerdot. Per tant els exorcismes, avui, són perfectament útils.
D’on li va venir la idea de fer una novel·la en què un dels temes fos l’exorcisme?
Quan van nomenar el mossèn de Roses primer exorcista oficial de la diòcesi de Girona, el meu instint literari es va activar. Volia saber com seria el dia a dia d’un principiant en un tema tan delicat i apassionant i, qui sap, potser donar-hi forma de dietari. El mossèn de Roses, però, s’hi va tancar en banda, no es considerava prou preparat per parlar públicament del tema; primer n’havia d’aprendre, em va dir. Això em va donar la idea: què passaria en la vida d’un capellà que ha assumit un càrrec d’aquesta mena si el Mal entrés a la seva parròquia i es cometés un assassinat al confessionari? Naturalment la meva novel·la no té res a veure amb aquest mossèn ni amb cap personatge real. Això sí, per documentar-me jo en necessitava un, d’exorcista, i al final vaig trobar-lo a la parròquia de Tremp: el pare Mateo, que desgraciadament ens va deixar l’any passat.
La part de l’obra que no té a veure amb l’exorcisme és una investigació policial, gènere pel qual ha transitat altres cops.
M’agrada el noir. Hi ha novel·les amb trama i novel·les sense. Totes dues opcions són difícils de fer, però si incorpores una trama has de procurar que enganxi, que avanci i que no decebi. És una autoexigència que s’afegeix a la cura per la llengua, la creació d’una atmosfera i el manteniment d’un bon ritme narratiu. Com a lector, són els ingredients que m’agrada trobar.
Aquesta és la seva sisena novel·la, des del 2010. Una cada dos anys. Bon ritme...
El ritme el marca el mercat. Fa dotze anys que el Grup 62 em té confiança, he publicat amb Proa i sobretot amb Columna, amb Glòria Gasch al capdavant, que manté l’exigència del primer dia, igual que jo. Per a mi dos anys és el temps mínim per escriure adequadament un llibre. Cal marge per polir tots els detalls. La portada, per exemple, sempre és complicada de decidir. En aquest cas hi vam donar moltes voltes fins que vam trobar-la: el confessionari, que dona repòs espiritual als creients, amb la llum adequada i un cadàver encara calent pot ser també un element del tot sinistre.
A les seves novel·les ha tocat el gènere policíac, el ‘thriller’, però els temes de fons canvien. No fa la típica novel·la de lladres i serenos...
La gràcia de la novel·la negra, la seva versatilitat, és alhora el seu principal inconvenient: sembla que totes les trames i tots els assassinats ja s’hagin explicat. Per això busco escenaris que em son propers però originals, amb trames poc o gens freqüentades abans en la ficció. I, tal com pertoca al gènere, sempre apostant per un embolcall de preocupacions socials.
A ‘On hi hagi por’ en destaca l’ambient que ofereix, amb una ciutat de Girona –i alguns espais rurals propers– solitària, nocturna, freda, plujosa, nevada...
Els tres escenaris de la novel·la són els carrers empedrats de Girona, les rouredes humides de la Garrotxa i les ermites abandonades del Ripollès. Joseph Conrad, en el seu descens al cor de les tenebres, fa que un personatge digui: “Abans em pensava que si em moria en un lloc malvat, no aniria al cel.” Els meus protagonistes transiten per llocs malvats i tenen por de morir-hi. I al cim hi fa mal temps, sí.
La creació d’ambients és una de les seves especialitats. Com els treballa?
L’ambientació és el que transporta el lector al món que estàs creant, per això requereix dedicació, reescriptures. François Truffaut deia que no has vist realment una pel·lícula si no l’has vist dues vegades. El mateix passa amb els llibres. Vull que el lector hi torni per rellegir una descripció, un diàleg... L’ambientació, però, és només un acompanyament: el barri gitano de Girona a Les causes perdudes, els costums dels pastors de cavalls del Ripollès a Esborraràs les teves petjades, les restes de les antigues bases americanes a l’Empordà a I ens vam menjar el món... A totes les meves novel·les hi ha interès pel paisatge i per les localitzacions. Ara volia tocar els exorcismes a la Catalunya contemporània. Calia fugir de l’estereotip, però l’escena de l’exorcisme era obligada per no defraudar els lectors. Obligada, però amb un desenllaç sorprenent...
Un dels dos protagonistes és el pare Carreras, un nom i en part una personalitat que sembla beure del pare Karras, de ‘L’exorcista’...
Daniel Carreras és una clara picada d’ullet al pare Damien Karras. Per a la nostra generació l’estrena cinematogràfica de L’exorcista va ser tot un esdeveniment. El que jo no vaig poder comprovar fins fa tan sols un parell d’anys és que l’autor de la novel·la, William Peter Blatty, era un escriptor magnífic. L’edició catalana l’ha publicat l’editorial Obscura, amb una excel·lent traducció d’Eduard Sepúlveda a partir del material que l’autor va actualitzar el 2011 amb motiu del quarantè aniversari. És una història molt curiosa: els editors van donar a William Peter Blatty l’oportunitat de retocar l’obra original i ell, que ja tenia 83 anys, la va reescriure de dalt a baix incorporant una escena inèdita que és la més terrorífica de totes. Una lectura molt recomanable.
L’altra protagonista, de fet és la principal, és l’Elena Corbera, una sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra, força veterana, amb caràcter, i amb un passat recent traumàtic...
Sempre convé que la representant de la policia que investiga el cas sigui una heroïna amb ferides emocionals. En aquest cas tenim una mare defectuosa amb una filla adolescent que segurament no hauria volgut tenir. D’aquella mena de persones fatalistes que saps que tenen raó i al mateix temps veus que permanentment s’equivoquen.
Ens parla d’un cas anterior de l’Elena Corbera a l’hotel Cala Borinada, a la Costa Brava, que fa l’efecte de ser un resum d’una novel·la prèvia.
És una novel·la que està escrita però no acabada, de manera que la continuació d’On hi hagi por, podria ser una preqüela que ens explicaria què va provocar les ferides psicològiques de la Corbera, com es va esguerrar el cas del doble assassinat de l’hotel Cala Borinada.
Seguint amb ‘On hi hagi por’, els personatges secundaris també tenen una funció molt destacada...
Els personatges secundaris són molt difícils de perfilar perquè els has de dosificar; si no, perden gràcia i eficàcia. Per exemple, l’inspector Varela, el mentor de la problemàtica Corbera, nascut a Olot en una família castellanoparlant, s’expressa en català sense el típic accent de la comarca, però de tant en tant deixa caure contundents localismes. El parlar garrotxí apareix en algun altre personatge, però de manera subtil, perquè tampoc era cosa d’omplir el text de cursives.
Tornant a l’inici, és evident que s’ha hagut de documentar molt pel tema de l’exorcisme. Ha trobat res que l’hagi sorprès especialment?
El rigor absolut de la feina dels que s’hi dediquen i l’antiguitat del procediment. Els capellans exorcistes apliquen un manual concebut el 1614, l’Statua Ecclesiae Latinae, que pràcticament s’ha mantingut inalterat fins a l’actualitat. Aquella primera guia oficial no es va retocar fins al 1962, durant el Concili Vaticà II. Després, l’única modificació data del 1998, quan la Congregació per al Culte Diví i de la Disciplina dels Sagraments va excloure els maleficis, les víctimes del vudú i coses així, que es troben al darrere de la majoria de les possessions falses.
En la novel·la ofereix una breu incursió en el gènere fantàstic, amb el vol de la Rebca i les bruixes.
O potser no tan fantàstic... Moltes coses que surten al llibre es poden considerar fantàstiques o, ben al contrari, terriblement quotidianes, segons les creences o l’escepticisme de cadascú. La resurrecció de la carn, per exemple, pilar de la fe cristiana, és un objectiu rere el qual sempre ha anat la ciència, actualment per exemple amb l’estudi de la medusa immortal, capaç de regenerar-se eternament. Però si la resurrecció algun dia és possible tornarem també a la vida els criminals executats? De les bruixes m’interessa que mai no han estat aliades del Dimoni, l’han combatut. Per això l’Església les cremava, no volien competència.
També fa sortir un laboratori que investiga la ‘Matèria Obscura’.
Canfranc existeix de veritat, és un laboratori excavat en la profunditat rocallosa del Pirineu. Hi estudien les partícules de la Matèria Obscura, un misteri de la ciència que jo aprofito per fer un homenatge a David Seltzer, autor d’una altra novel·la referencial, La profecia.
Poca broma, amb tot plegat, doncs...
Jo tindria present el consell del pare Gabriele Amorth, el famós exorcista de la diòcesi de Roma: “Per als incompetents és perillós atacar el Dimoni.”

La mitja dotzena

Xevi Sala va debutar el 2010 amb Les causes perdudes, que toca un tema delicat: un mestre és acusat d’abusos en un conflictiu barri marginal de Girona. El 2012 va publicar En la pell d’un mort, una novel·la negra amb un expresidiari, un cadàver, una fugida i una relació paternofilial. A Esborraràs les teves petjades (2014, premi Roc Boronat), també hi ha un expresidiari, però ara d’ETA, amagat en un poble del Ripollès amb uns vilatans enfrontats. A I ens vam menjar el món (2016, premi Prudenci Bertrana), Sala va optar per una comèdia sobre les antigues bases americanes, i a No tornaran vius (2019) ofereix una visió polièdrica de l’islamisme radical. I ara hi suma On hi hagi por (Columna).

SOCIETAT

Conveni entre el CAC i el regulador audiovisual lituà

REDACCIó
Noticia pendent 780/2946574/breus


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia