La secció oficial a concurs va començar ahir a Sant Sebastià amb Girasoles silvestres, de Jaime Rosales, que hi aborda tant la masculinitat violenta (controladora, maltractadora i fins i tot psicòpata) com la irresponsable pel que fa a la paternitat. També s’hi va presentar a competició l’argentina El suplente, que té com a protagonista un professor de literatura que s’enfronta a uns alumnes desinteressats en la matèria, però encara més a la infiltració del narcotràfic a l’institut: una pel·lícula humanista de Diego Lerman en contra del nihilisme. I encara una altra, Forever, pel·lícula danesa dirigida per Frelle Peterson que, d’una manera plana i reiterativa, presenta les diferents maneres d’afrontar una experiència de dol.

Tanmateix, Sant Sebastià fa temps que, recollint la resta a final de temporada en la secció oficial, basa part del seu atractiu en allò que presenta com a perles d’altres festivals. És més que discutible que, arribada de Venècia, sigui cap perla En los márgenes, de Juan Diego Botto: és possible creure’s Penélope Cruz en la marginalitat del desnonament? Però, presentada a Canes, sí que ho és R.M.N, amb la qual el romanès Christian Mungiu fa una radiografia implacable de l’Europa actual. I, sens dubte, també ho és Un año, una noche, una tan desassossegant com honesta aproximació d’Isaki Lacuesta al trauma dels supervivents de l’atemptat a la sala Bataclan. El film de Lacuesta prové de la Berlinale, com una altra perla més que discutible, Peter von Kant, amb què el director francès François Ozon recrea frívolament una de les pel·lícules emblemàtiques de Fassbinder: no vessarem “amargues llàgrimes”, però s’ho podia estalviar.