Arts escèniques

JORDINA BIOSCA

NARRADORA

“En les històries tenim l’obligació de plantejar conflictes”

Has de respirar tres cops i cantar l’om abans de començar, perquè poden qüestionar-te continguts o, fins i tot, marxar...
Si no remoc l’espectador, per a mi, en certa manera, és un fracàs. He de ser capaç de posar-lo una mica contra les cordes

Fa 23 anys que es va iniciar com a narradora. Primer, fent de contacontes per als més petits i, a poc a poc, introduint-se en la narració per a adults. L’any 2004 va impulsar la creació del Festival EVA (En Veu Alta) de narració, que cada any programa una vuitantena d’espectacles a les comarques del Penedès i que, des de fa uns anys, s’ha expandit al Priorat.

Treballeu en un nou projecte anomenat EVAludens. En què consisteix?
És un projecte vinculat als centres de primària i secundària de l’Alt Penedès i el Baix Penedès, on el Festival EVA està molt arrelat. Es tracta de promoure l’acció cultural en un territori rural i dirigir-la a un públic que, amb els anys, s’ha anat desconnectant dels espectacles minoritaris. Quan jo vaig començar, teníem públic que anava des dels cinc o sis anys fins als tretze o catorze; ara, aquesta franja s’ha reduït als tres, quan fan aquestes sessions de narrativa per a nadons (de mesos d’edat fins als tres anys), i una franja que inclou nens de fins a cinc o sis anys. La resta de públic l’hem perdut... I, per tant, hem perdut un tram generacional molt bèstia, perquè són els que comencen a tenir interès i autonomia per poder anar als llocs i decideixen no venir perquè no els interessa o perquè ni tan sols saben que existeix aquesta oferta, o perquè tampoc no hi ha cap mena de reforç que els empenyi cap aquí.
Per què passa això?
Primer, és com si nosaltres no existíssim. I una cosa que no existeix no té demanda. El col·lectiu de professionals de la narració és molt minoritari. És com si a les places de braus passés una cosa diferent i, com que tu ja has decidit que els braus no t’agraden, ja no hi vas. Passa alguna cosa així... Per això, ens interessa accedir a les escoles i instituts i entrar en contacte amb aquest públic.
Què pot aportar, la narració, als preadolescents i adolescents?
La narració està estretament lligada a la comunicació, l’oralitat i la capacitat de parlar bé i entendre bé quan et parlen sense elements extres. No estem parlant d’audiovisuals, no estem parlant de mitjans de comunicació de masses, no estem parlant de vídeos... Parlem d’oralitat dins les aules i dels problemes que tenim amb el català: oci en català, cultura en català i espectacles de petit format i directes en català... Perquè, de tota la canalla que hi ha a les aules, bona part no anirà mai a veure cap mena d’espectacle i, possiblement, si els hi porten, no serà aquesta mena d’espectacle, perquè ara la moda és l’espectacle de gran format. I sembla que els espectacles de petit format o són molt d’elit o, si són com els nostres, ja no entren en segons quins circuits comercials.
Per què el nom d’EVAludens?
EVA és la nostra marca, i ludens perquè, tot i que es fa dins les escoles, no es fa amb una finalitat estrictament educativa, sinó de gaudi, amb la voluntat de generar nous públics. I, en paral·lel, hi ha una programació als municipis que formen part d’aquest projecte amb l’objectiu que les famílies també hi puguin accedir i que no sigui només un bolet o una cosa només d’escola que, un cop s’ha deixat la primària o l’institut, també desapareix, com tantes altres coses que no tenen un reforç social extern.
Per què creieu que ens trobem amb la necessitat de reforçar les propostes culturals?
Jo crec que va lligat a les presses, a la necessitat de digitalitzar-ho tot, de fer èmfasi en coses noves constantment... Vivim en un país culturalment deficitari i no hi aboquem prou o no hi donem prou preeminència.
Hi tenen alguna cosa a veure les campanyes constants contra el català com a llengua vehicular?
La narrativa està tan fotuda en català com en castellà. El que sí que he detectat al llarg dels anys és que hi ha un dèficit de narradors en català i no hi ha relleu generacional. Hi ha pocs professionals amb un bon nivell de català oral. No n’hi ha prou a parlar català, perquè el narrador és un prescriptor. Un pot caminar, però això no vol dir que pugui pujar a l’Everest. I, de la mateixa manera, pot parlar català, però això no vol dir que pugui fer un espectacle i ser l’emmirallament davant del públic d’allò que s’està exposant, a part de la història i els continguts, la capacitat qualitativa amb la llengua. Això està minvant. No hi ha relleu. Crec que dins del món dels actors passa una mica el mateix.
Som enmig d’una crisi?
Sempre hi hem estat, en crisi! Perquè us en feu una idea, jo ara estic cobrant el mateix que el 2009. Pel que fa al públic, hi ha hagut una davallada important. I pel que fa als continguts, vivim en una societat en què tot ha de ser tan políticament correcte que, quan surts a l’escenari, has de respirar tres cops i cantar l’om abans de començar, perquè et pot sortir un bolet per qualsevol banda. Poden qüestionar continguts, fer queixes oficials o, fins i tot, marxar...
S’hi ha trobat?
Sí, sí. Podríem dir que tot allò que explicàvem anys enrere ara ja no s’escolta amb les mateixes orelles. Sura una cosa en l’ambient que pot arribar a provocar, en alguns casos, que el narrador s’autocensuri, i això és terrible.
Per què, això? Hem perdut el vincle amb les tradicions?
La narració oral parla de la vida. No parla d’altra cosa. Si et parlés d’una vida plàcida, ja no seria un conte, seria Teo va al mercat, i veu les albergínies i els tomàquets, i quan arriben a casa els posen a la nevera o fan un estofat... Jo què sé! I no passa res, no hi ha conflicte. En les històries, tenim l’obligació de posar-hi el conflicte, i quan hi ha conflicte sempre hi ha algú que rep l’hòstia i algú que la fot. Això, si no vols fer de psicòleg, implica que hi ha situacions de blancs i negres, perquè si ens hem de posar a dir que, aquell dia, no-sé-qui tenia un mal dia perquè arrossegava un trauma infantil... Si tu et trobes en una situació de cop i volta ho has de poder afrontar i hi ha certa violència, hi ha pèrdues, hi ha mort, hi ha traïcions... I tot això hi és, en la tradició oral. I la tradició oral no treballa amb el tutis: treballa amb ell o ella. I ell o ella poden ser gais, poden ser trans i poden ser el que vulguin. Però són ell o ella. I això, quan és la dona agredida es viu molt malament. I no passa res... La història, al capdavall, et portarà a buscar la manera de resoldre la situació. I hem de ser capaços d’entendre que nosaltres com a persones som estimats, però també agredits constantment, ens sentim violentats constantment al marge del nostre sexe, o potser pel nostre sexe. Però el tema és què hi fas tu com a subjecte: no com a dona, sinó tu com a subjecte. I això costa una mica, perquè treballem amb metàfores i genera conflicte. Explicar aquestes històries genera conflicte.
Però aquestes són les històries que donen sentit a la vostra feina.
Per a mi, sí. Si jo no remoc l’espectador i el deixo tal com ha entrat, per a mi, en certa manera, és un fracàs. He de ser capaç de posar-lo una mica contra les cordes. Les nostres històries no poden explicar situacions ideals, perquè aleshores ja no hi hauria història... En el fons, ens hem tornat massa literals.
Això tindrà repercussions en la manera com s’acabarà relacionant la gent...
Ha arribat un moment en què no saps qui tens davant ni com pot reaccionar...
Tornant a l’EVA, com va néixer?
L’EVA neix perquè si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma. Neix perquè quan la gent em preguntava a què em dedicava i els deia que era narradora, ningú no sabia què volia dir... I com que no s’entenia quina era la nostra feina, vam crear l’EVA com una manera de posar-ho sobre la taula.
I ha crescut... I té prestigi al Penedès, no? La gent se l’estima.
Sí, jo diria que sí. Tenim un públic molt fidel, però és aquest públic d’una franja d’edat alta i ens costa molt generar el relleu. I, si no hi ha relleu generacional, és evident que tenim un problema.
Però teniu la complicitat d’ajuntaments que creuen en la cultura de km 0.
Sí. Això està molt bé, perquè hi ha aquest vincle directe amb les persones, i això és el que fa que puguin creure en el teu projecte, perquè t’han conegut i han vingut a veure-ho i hi creuen. Però això costa molt de sostenir, perquè, entre altres coses, l’any que ve hi ha eleccions municipals, i si el que ve darrere no et coneix, no t’ha vist, no ha vingut ni té interès en aquest tipus de proposta cultural i té una proposta que mediàticament és més potent i donarà més visibilitat al municipi, doncs la tria és fàcil. Per això, la nostra feina és com anar picant pedra per suportar aquesta xarxa tan brutal... Perquè moltes vegades la premissa contractual és “quanta gent vindrà?” en lloc del valor de la cosa en si, la capacitat de sostenir-te en el temps... Tot això és secundari en el món de la cultura i els festivals. Bàsicament et demanen números.
Xifres d’espectadors?
Sí. Jo entenc que les xifres d’espectadors interessen a l’hora de donar-te subvencions, però en el cas dels municipis petits cadascú ja sap quanta gent vindrà, perquè els alcaldes i regidors hi són.
Creieu que té sentit donar ajuts a les propostes culturals que tenen capacitat per moure molts espectadors? O s’haurien de donar als més petits?
La primera pregunta que ens hauríem de fer tots és per què han d’existir les subvencions en el sector cultural. Perquè qualsevol empresa que es digui així és que funciona per si mateixa... I, en canvi, amb la cultura es dona per fet que no necessàriament és així. Si jo, com a autònoma, no soc capaç de sostenir-me amb els meus espectacles, hauria de plegar... Per tant, el tema important per a mi és com és que la cultura sempre s’ha de refiar de suports externs públics, i com és que costa tant trobar finançament privat. I una segona pregunta seria com és que en el cas de les empreses privades hi ha subvencions a certs tipus de cultura i no a d’altres... Però entenc que, en aquest cas, els interessos no són culturals, sinó econòmics. En el cas de la cultura, ens podem mantenir perquè sempre hi ha un ens públic que ens sosté. Si no, desapareixem i ningú es queixaria. Ningú!
Com us van afectar les mesures que es van dictar per la pandèmia?
Nosaltres ho vam fer tot! Vam trigar sis mesos a fer el mateix que cada any fem en deu dies, però ho vam fer tot, perquè els nostres formats ens van permetre adaptar-nos a les necessitats del moment. I, com que vam ser els únics que ens vam poder adaptar, va venir més gent del que és habitual. Això també ens obliga a plantejar-nos per què després aquesta gent s’ha integrat als circuits de masses i no ha tornat al nostre format? Ens ho hem de plantejar.
Va ser un bon moment per als espectacles de petit format a l’aire lliure...
Sí... Jo estic convençuda que tot això tornarà. Ara estem en un moment en què tot és soroll i molta gent... A mi m’agradaria tornar a veure la Rosalia amb la guitarra al costat i, si som 200 persones al públic, doncs no passa res! No cal que siguem 20.000 cada vegada... Tot i que sembla que tot ens porta cap aquí. Aquí també hi ha un tema de fons: els petits formats t’obliguen a estar pel que has d’estar, a estar més contingut..., no és una festa. Però penso que hi tornarem.
Creieu que la cultura viu també aquests canvis de cicle?
Entenc que sí. Però també hi ha alguna cosa de context... Com que nosaltres, al Penedès, hem viscut tant la festa de carrer i tenim espais de gran catalització amb les festes majors i els carnavals, ja ens està bé poder fer també coses més de petit format com l’EVA... Però no sé si això es pot extrapolar a tot arreu.

Màquines per a tot!

Autora d’un article titulat Es busca mecenes sense manies, és una defensora dels espectacles de petit format carregats de contingut. Al llarg dels seus 23 anys de carrera, ha passat per diverses etapes i és ara quan reconeix que se sent a gust en un format per a adults que sigui capaç de plantejar conflictes que remoguin l’espectador i l’incomodin. En el seu últim espectacle, Màquines sexuals, aborda el tema de la intel·ligència artificial i el sexe des d’una perspectiva humorística, però, a mesura que avança l’espectacle, el públic interioritza tots els interrogants que hi ha sobre la taula. Quin és el problema? Que, com a narradora, les seves històries sovint no passen dels circuits de les biblioteques. “Per què els teatres no contracten aquests espectacles?”, es pregunta. I ella mateixa es respon: “Hi ha d’haver canvis en aquest sentit!”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.