“El mas Frigola era un dels més forts”

Com que estic jubilat m’hi he pogut anar dedicant. Alguns pergamins estan en mal estat i no es llegeixen i els altres me’ls ampliava a l’ordinador.

Sí, però un llatí catalanitzat que s’entenia bé. Els que són en català són sobretot relatius a casaments entre famílies. Havia de quedar clar que allò era sagrat. S’especificava el dot que la dona aportava al marit, però també les condicions per recuperar-lo si el matrimoni fallava. També són en català les concòrdies entre veïns, com per exemple les que fan referència a la construcció dels recs madrals entre propietats. Com que la zona és inundable, les canalitzacions servien per desviar l’aigua a les rieres.

La família va ampliant el patrimoni, i el 1348, quan hi ha la pesta negra, aquest mas persisteix. Era un dels més forts. Com que molts propietaris de masos veïns moren, el monestir de Sant Feliu els estableix als Frigola. Hi va haver una desaparició de masos important, dels 30 que potser hi havia en el segle XIV als 10 o 12 que quedaven en el segle XV. El mas Frigola i el mas Oller han arribat fins a l’actualitat, però llavors devien tenir unes proporcions molt més petites.

N’hi ha un del 1384 en què el monestir de Sant Feliu estableix el mas Vilabella als Frigola, que ja devia ser important perquè van pagar 5.250 sous barcelonesos. El responsable del mas Vilabella era l’encarregat de recollir els censos de la resta dels masos del veïnat. A més, tots tenien l’obligació de fer una sèrie de treballs agrícoles per al mas Vilabella: llaurades, poda de vinyes, verema, sega de blat.

Gràcies als testaments t’adones que la gent era molt creient. De misses en deien una barbaritat. Hi havia uns vincles que obligaven el mas a pagar les misses per l’ànima del difunt cada any. Una cosa curiosa és que després de l’enterrament la família convidava parents i amics a fer un àpat al mas, on se’ls entregava un pa. Durant la cerimònia també es feia caritat d’un pa als assistents.