Memòria d’un genocidi
Ricardo Darín és el fiscal Strassera a ‘Argentina, 1985’, pel·lícula sobre el judici a la dictadura militar premiat a Venècia i Donostia
Els que vivim en un estat que ha fet la transició a la democràcia pactant amb el feixisme, en què colpistes i torturadors vivien amb impunitat i fins i tot van ser honorats, mirem amb enveja el que va succeir a l’Argentina el 1985: la direcció militar de la dictadura, responsable de l’assassinat i desaparició de 30.000 persones entre el 1976 i el 1983, va seure al banc dels acusats i va ser jutjada. Argentina, 1985 , que s’estrena avui a les sales de cinema i el 21 d’octubre a la plataforma Amazon Prime, fa memòria d’aquell judici i del difícil context en què es va realitzar. Ricardo Darín i Peter Lanzani interpreten Julio Strassera i Luis Moreno Ocampo, que van estar al capdavant de l’equip de la fiscalia que va acusar els militars.
Santiago Mitre, que ja va treballar amb Ricardo Darín a La cordillera, és el director d’Argentina, 1985, que ha obtingut una gran acollida en la Mostra de Venècia (premi de la crítica Fipresci) i en el Festival de Sant Sebastià (premi del públic). El cineasta parla, en una entrevista a El Punt Avui, de la importància d’aquest judici i de fer-ne memòria: “Quan vam començar a treballar en la pel·lícula ens vam adonar que es recordava poc el judici del 1985, tot i que va ser un fet fonamental per a la transició i per a la construcció d’una nova democràcia. En el context en què es va fer aquest judici, un any després de recuperar la democràcia, en una Amèrica Llatina encara governada per dictadures militars, jutjar els responsables de la dictadura argentina va ser d’una valentia i una importància enormes, i ara es recordava poc.”
Memòria necessària
Lamentablement, la pel·lícula és d’una actualitat inesperada: “El món viu una radicalització i un descrèdit de les institucions de la democràcia preocupants. Hi ha molts joves amb discursos protofeixistes que fan por. Per a nosaltres era important recordar què era l’Argentina del 1985 i reflectir-la a la del 2022. Un país sense memòria és un país que pot repetir errors. Acaba d’haver-hi un intent d’assassinat de la vicepresidenta argentina [Cristina Fernández de Kirchner], cosa que no podíem imaginar quan fèiem la pel·lícula. Aquest «Nunca más!» que es va dir en el judici del 1985 era un mai més a la violència com a forma de resoldre conflictes polítics. És preocupant i dota la pel·lícula d’una actualitat que no esperàvem. Tant de bo serveixi per reflexionar què es va fer malament en aquells anys perquè ara torni a passar una cosa així.”
Li preguntem a Santiago Mitre quina va ser la clau per poder fer seure al banc dels acusats els màxims dirigents de la dictadura. “Va ser la convicció política –respon–. Alfonsín va fer campanya dient que sense justícia no hi havia possibilitat de construir una democràcia i va donar l’empenta inicial perquè es jutgés els criminals de la dictadura.” Després els jutges van assumir la responsabilitat que els havia donat la democràcia i l’equip de la fiscalia va assumir també el compromís de jutjar-los. I ho van fer. Van fer el que la consciència els deia que era el correcte i s’havia de fer.
La reflexió sobre si el cap de la fiscalia Julio Strassera, interpretat per Ricardo Darín, era o no un heroi és gairebé inevitable. “Strassera tal vegada no és un heroi, però és algú que va assumir el seu rol, el va portar fins a les últimes conseqüències i va expressar una necessitat d’una societat; va quedar immortalitzat en el judici i en un discurs que és d’una actualitat i potència increïbles. M’interessava treballar en aquesta època d’herois molt normals, amb problemàtiques i pors molt semblants a les que pot tenir qualsevol. I la manera que tenen de resoldre els problemes és fer bé la seva feina amb la convicció de fer el que està bé. S’inscriu en la tradició cinematogràfica de l’heroi a pesar seu.”
En aquest sentit, Santiago Mitre i Ricardo Darín subratllen el seu caràcter de persona corrent del fiscal: “Volíem que fos un personatge molt semblant a les persones que un pot conèixer –diu el director–. El context en què es va fer el judici era per tenir por. Els criminals estaven lliures, havien desaparegut i assassinat moltes persones, rebien amenaces constantment...” “La mateixa corporació judicial desconfiava del judici. La política és complexa, i hi havia negociacions de sotamà. Es va obrir una escletxa i va poder entrar i fer qualque cosa bona. No passa sempre.”L’acostament que fan al judici, el més important del segle XX després dels de Nuremberg als nazis i l’únic fet per un tribunal civil contra una dictadura, és en clau realista. “Vam fer una investigació molt llarga, ens vam documentar, vam parlar amb gent que havia participat en el judici, vam conèixer molts dels protagonistes: membres de la fiscalia, gent del poder judicial, periodistes, testimonis supervivents... Però després vam fer-ne una pel·lícula, hem intentat que es vegi amb la màxima potència cinematogràfica. El cinema de ficció pot parlar amb tanta veritat com ho fa el documental.”Pot sorprendre l’humor que hi ha en algunes escenes, que neix tant de la realitat com de les necessitats dramàtiques de la ficció. “Strassera tenia aquestes sortides, l’anomenaven el loco Strassera –diu Santiago Mitre, que tenia només 5 anys quan es va celebrar el judici–. Tenia reaccions una mica humorístiques i impulsives. Els membres del seu equip de la fiscalia ens explicaven que aquest humor era un estímul que els ajudava a submergir-se en l’horror. Teníem por de caure en la gravetat i la solemnitat. L’humor ens va servir per baixar la guàrdia de l’espectador que no vol recordar o reviure aquest tipus de coses, i portar-lo al cor de la pel·lícula, que és la seqüència de testimonis. Aquí ens vam retirar com a escriptors i vam posar les paraules que va dir la gent en el judici.”