L’exili de l’art salvat a la guerra
Els museus catalans conserven centenars d’obres de procedències incertes que els franquistes hi van dipositar en la immediata postguerra
El convuls periple del patrimoni artístic durant la Guerra Civil va entrar el 1939 en una altra fase de vicissituds mai esclarides. Acabat el conflicte, els sollevats victoriosos van gestionar la devolució de les obres que les institucions republicanes havien salvat: les de titularitat pública i les confiscades a col·leccionistes a fi de bé, per protegir-les dels bombardejos feixistes i de les destruccions dels revolucionaris. Moltes persones van recuperar-les, però moltes altres no. El procés va ser problemàtic i és un de tants llegats enverinats de la dictadura que s’han anat arrossegant fins avui. El recent anunci del Museu del Prado en què ha reconegut que custodia una seixantena de peces d’origen incert que van dipositar-hi els franquistes ha obert la caixa dels trons. La pinacoteca madrilenya està disposada, 80 anys després, a retornar-les als seus legítims propietaris.
I què va passar a Catalunya? ¿Hi ha indicis de la usurpació a gran escala que recull el catedràtic i professor emèrit de la Universitat Complutense de Madrid Arturo Colorado en el llibre Arte, botín de guerra, publicat l’any passat? Colorado, que liderarà la recerca del Prado, té detectades més de 8.000 obres de tot l’Estat que no van tornar a les seves mans originals, incloses les que els franquistes, Franco mateix, es van quedar per embellir-se mansions i despatxos. Per exemple, les del navilier i nacionalista basc Ramón de la Sota, que també està d’actualitat. Els seus hereus fa anys que lluiten als tribunals per recuperar la col·lecció robada. A finals d’agost els van entregar dues pintures que decoraven el parador d’Almagro.
El Prado no és ni de bon tros el museu que va ingressar més obres per decisió del règim en la immediata postguerra. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) en conserva el doble: 124. I les petjades d’aquests misteriosos dipòsits arriben a museus de tot el país: a Barcelona també a l’Etnològic, i a Terrassa, Mataró, Olot, Figueres, Granollers, Girona... De qui eren les obres? Per què van anar a parar aquí i no als llocs (llars, esglésies...) d’on provenien?
A Catalunya, encara hi ha molt a gratar per conèixer amb detall tot el que va succeir, més enllà que, de fugues de les grans col·leccions, se sap del cert que no n’hi va haver. Però la catifa està a punt d’aixecar-se. L’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC) acaba d’endegar aquest setembre un ambiciós projecte que desenvoluparà durant els pròxims quatre anys: Iguemus. L’impacte de la Guerra Civil en la configuració dels museus a Catalunya. Traçabilitat, localització i destí dels béns culturals salvats. Finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació amb 96.437 euros, hi treballarà un equip de divuit investigadors de diverses universitats i museus. “Es farà per primera vegada una recerca exhaustiva de les procedències encara avui desconegudes d’aquestes obres”, emfasitza Gemma Domènech, la nova directora de l’ICRPC. El repte és majúscul perquè el temps hi juga en contra. “Tot hauria estat molt diferent si s’hagués creat una comissió de la veritat durant la Transició”, raona Domènech.
El totpoderós Prado pot haver acaparat l’atenció mediàtica que fa que sembli que la qüestió hagi emergit com un bolet, però el cert és que sense fer soroll hi ha una colla d’historiadors catalans que fa anys que s’hi dediquen.
Santos M. Mateos Rusillo té a punt per publicar a la revista Historia Contemporánea de la Universitat del País Basc un article que fa una aproximació al cas català, centrat en Barcelona, a partir de l’ingent fons documental de la comissaria delegada de la IV Zona o Zona de Llevant del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), l’organisme responsable de les devolucions, que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), “una gran part inèdit”, remarca. La conclusió que treu Mateos, amb prudència perquè, subratlla, la recerca ha de ser més profunda, és que “les maneres de fer a Catalunya van ser molt més curoses que a la resta de l’Estat. Els tècnics del SDPAN van ser seriosos i meticulosos”.
La delegació barcelonina del servei, comandada primer per José María Muguruza i després per Luis Monreal, amb seu al Palau de la Virreina, va haver de fer-se càrrec d’un volum immens d’objectes artístics que el 1939 estaven disseminats en un munt de magatzems, a Barcelona, a Olot, en masos propers a la frontera..., sense oblidar els que eren fora del país, a París, on la Generalitat va promoure la gran exposició d’art medieval, i a Ginebra, on van viatjar altres peces, espanyoles i catalanes, per desig del govern estatal.
“Els agents de l’organisme franquista es van servir dels rigorosos inventaris que havien elaborat els monument men del Departament de Cultura de la Generalitat en la recollida massiva d’obres els primers mesos de la Guerra Civil. La propietat es va poder provar en la majoria dels casos gràcies a les llistes republicanes”, assenyala Mateos. El règim no només no ho va reconèixer, sinó que ho va pervertir en la seva propaganda acusant el govern legítim del país de saquejador dels tresors culturals.
“Hi va haver confusions i errors, sí, però quan es detectaven se solien esmenar. Les directrius eren estrictes: no es lliurava cap obra sense tenir la certesa que n’era el seu autèntic propietari”, rebla Mateos. Hi ha un cas significatiu que fa entendre les maneres diferents d’actuar entre Barcelona i Madrid. És el de María Teresa Álvarez y Herreros de Tejada, marquesa d’Arnuossa, un títol nobiliari que Arturo Colorado va descobrir que no existeix. La falsa aristòcrata va reclamar diverses obres a les dues ciutats. Mentre que a Madrid li’n van entregar desenes amb els ulls clucs, goyes inclosos, a Barcelona li ho van denegar recriminant-li que el que ella es volia apropiar pertanyia a altres persones.
Però una altra situació va ser la dels objectes que anaven passant els anys i ningú passava a recollir. El SDPAN va habilitar l’edifici de la Caixa de Pensions de Montjuïc com a magatzem del romanent de peces. Fins i tot es van fer exposicions perquè tothom pogués reconèixer les seves possessions. Tothom no, és clar, i aquí és on entrem en la part fosca que cal esclarir. Què se’n va fer, del patrimoni dels perdedors de la guerra, morts, perseguits o exiliats?
Els estudiosos intueixen que en bona mesura és el que va constituir els dipòsits que l’organisme franquista va redistribuir en els museus que hem anotat més amunt. I no només en museus. També se’n va adjudicar al bisbat de Barcelona, al seminari conciliar, a la Universitat de Barcelona, a l’Institut Espanyol de Musicologia, a l’Institut Espanyol d’Estudis Mediterranis, al deganat del Col·legi d’Advocats de Barcelona, a la Capitania General de Barcelona, a la Casa dels Navarresos de Barcelona, a l’Institut Nacional de Segona Ensenyança Ausiàs March, a la catedral de Vic, al monestir de Poblet, a la catedral de Tortosa, a l’ajuntament de Lleida, a la casa rectoral de Sant Cugat... I lluny de terres catalanes se’n va traslladar a esglésies, museus, edificis militars, universitats i ajuntaments d’Aragó, Mallorca i València.
“Amb el coneixement actual del tema es fa difícil determinar si hi va haver males praxis en les devolucions franquistes. És possible que amb les noves investigacions n’apareguin, però, fins on sabem ara, no es pot fer una afirmació com aquesta. És clar que això no vol dir que no hi hagués tractes de favor. És possible que el comissari de la Zona de Llevant del SDPAN, i sabem que ho va fer, preparés lots d’obres per a uns i altres museus en favor de la seva relació personal”, precisa Eduard Caballé, que n’està fent la tesi doctoral i forma part de l’equip de l’ICRPC. Peces de propietaris particulars a part, Caballé anota que en aquest “fons d’armari” que va quedar orfe també hi havia molta obra que venia d’esglésies de diferents pobles de Catalunya i mai ningú en va resoldre l’origen.
Un cas d’aquest patrimoni religiós que va quedar als llimbs podria ser el Cap de Crist, de Jaume Cascalls, una de les joies de les col·leccions medievals del MNAC. Es desconeix per complet on era fins al 1936. El museu de capçalera de l’art català no amaga pas en el catàleg que forma part del lot del SDPAN. També ho indica en la fitxa d’una altra peça emblemàtica de la seva exposició permanent, a les sales d’art modern, Planxadora, de Roberto Fernández Balbuena. Hi ha una tercera aportació de pes del servei franquista, però aquesta del tot aliena al terrabastall de la Guerra Civil: el conjunt mural romànic del nàrtex de l’antiga canònica de Sant Vicenç de Cardona, que hi va ingressar el 1953, quan va ser descobert. La resta de peces són a les reserves.
“Estem molt actius en aquest tema”, asseguren fonts del MNAC. En breu el museu publicarà un llibre vinculat a l’exposició Museu en perill! Salvaguarda i endreça de l’art català durant la Guerra Civil, que va tancar al febrer, amb un capítol dedicat al tràfec de les col·leccions privades durant i després del conflicte bèl·lic. I més: el 2023 es posarà en marxa un programa de recerca sobre memòria, dins del qual hi haurà una línia específica per treure l’entrellat del dipòsit. “Investigarem obra per obra”, prometen.
“És un tema d’una enorme complexitat que s’ha de tractar amb molta delicadesa”, sosté l’historiador Joaquim Nadal, expert en la matèria, assessor científic de l’exposició del MNAC i membre també del projecte de l’ICRPC. Per Nadal, cal deixar l’afer en mans dels estudiosos. I és escèptic amb la política de retorn dels béns que caldria seguir; en tot cas, creu que s’han de prioritzar dos principis: “Un, definir clarament la traçabilitat de les obres; i dos, fixar els criteris legals pels quals s’estableixin els drets dels descendents dels propietaris. Ja no en deu quedar cap de viu.”
“És una de les feines que quedaven pendents de revisar”, diu Francesc Miralpeix, que farà una presentació de les seves indagacions sobre els expedients del SDPAN en les pròximes jornades Mercat de l’art, col·leccionisme i museus de Sitges, aquest 14 d’octubre. A recer dels registres franquistes, ha obert finestres de coneixements inèdits del col·leccionisme burgès de la primera meitat del segle XX. Comparteix opinió amb Nadal: “No podem convertir aquest tema en un circ. No es pot prendre a la lleugera com alguns estan fent. S’ha de deixar treballar els professionals i entendre que es necessitarà temps per tenir-ne una visió completa”, remarca, i demana respecte per a les famílies que poden descobrir precipitadament informacions que havien estat ocultes fins ara.