Dona, negra, artista

Als anys noranta, la universitat de Harvard va estar a punt de dur als tribunals la fotògrafa afroamericana Carrie Mae Weems (Portland, Oregon, 1953). L’acusava d’haver manipulat sense permís uns daguerreotips dels seus fons, ni més ni menys que les imatges d’esclaus més antigues que es coneixen, de mitjan segle XIX. Un reputat científic de la institució les havia encarregat fer per propagar les seves teories eugenèsiques sobre la inferioritat biològica inherent dels negres i, en conseqüència, per justificar la seva submissió, explotació i segregació. Weems, desafiant, les va tenyir de color sang i hi va imprimir missatges poètics que restituïen la dignitat manllevada a aquelles persones (“Vas esdevenir una remor, un símbol d’un poderós viatge, i amb la suor del teu front vas treballar per a tu, la teva família i d’altres”). Harvard no només no la acabar denunciant sinó que li va comprar part del projecte artístic.

Les fotografies originals encara han acabat portant més cua recentment: una descendent d’un dels retratats vol que la universitat les hi entregui i que deixi de lucrar-se’n amb la seva explotació comercial.

Des d’aquí vaig veure el que va passar i vaig plorar és una de les sèries més celebrades de Weems, davant de la qual s’ha de tenir el cor de pedra per no sentir un calfred al cos. I aquí la tenim ara, folrant una de les parets del centre KBr de la Fundació Mapfre, inserida en una gran retrospectiva que ressegueix tota la trajectòria de l’artista, amb un exèrcit de treballs creats “com un mantra per fer visible la violència sistemàtica que s’ha infligit a la comunitat negra dels EUA i d’altres llocs”, remarca Elvira Dyangani Ose, comissària del projecte expositiu i directora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), institució que també allotja una de les seves instal·lacions, a la Capella. El circuit per completar la visita d’Un gran gir dins del possible (fins al 16 de gener) té una tercera parada: la Fundació Foto Colectania. Weems, que ha supervisat tots els detalls de la mostra, parlava ahir de “miracle” per festejar aquesta triple operació de reivindicació de la seva obra.

Dyangani i Weems, dues dones negres amb veu pròpia, i rebel, referents en el món de l’art, es coneixen des de fa temps. El 2010, l’actual directora del museu de la plaça dels Àngels va comissariar al Centre Andalús d’Art Contemporani (CAAC) de Sevilla la primera exposició a l’Estat espanyol d’aquesta artista que llavors encara estava als llimbs del cànon de l’art, dominat, com prou bé sabem, per homes blancs i algunes dones blanques. El 2014 va ser la primera afroamericana que va tenir una retrospectiva al Guggenheim.

Weems venia de picar pedra de lluny. O, dit amb les seves paraules, “d’excavar al jardí de casa meva” a la recerca d’una “nova humanitat que normalitzés la presència dels cossos negres històricament negats, denigrats i degradats”.

“Si tinguessis l’oportunitat de canviar la història, què faries?” La carrera de Weems parteix d’aquest desig que en les seves primeres obres dels anys vuitanta materialitza en una contundent protesta de l’imaginari folklòric de la seva raça. De l’aparent innocència dels acudits (un exemple de la sèrie No faig broma: “Quines tres coses no li pots fer a un negre? Un ull de vellut, inflar-li els morros i donar-li feina) a la indústria de bibelots casolans que recorren a l’estereotip del negre servil (a la sèrie Icones americanes, els seus cossos vestits de cuiners donen forma a un saler i una pebrera).

La mateixa gota malaia que ha difós aquests prejudicis s’ha ocupat de rebaixar els casos d’èxit del col·lectiu. Weems va distorsionar fotografies originals d’icones de l’espectacle com ara Josephine Baker i Billie Hollyday per brodar una metàfora del silenci al qual els mitjans de comunicació les van anar sotmetent en el seu crepuscle i ja un cop mortes. I en el seu propi territori, el de l’art visual, ha trepitjat les enormes injustícies dels museus, tan persistents avui malgrat la retòrica per corregir-les. Té una sèrie en què es retrata d’esquena a la càmera i mirant amb el front alt algunes de les institucions més importants.

La lluita pels drets civils travessa tota la seva producció, entrellaçant tràgics esdeveniments històrics i del present, del passat colonial a les morts incessants de joves afroamericans en mans de la policia en ple segle XXI. “Weems s’avança 40 anys als clams del moviment Black Lives Matter”, sosté Dyangani, per a la qual l’ètica del seu treball va associada a una poderosa estètica. “Hi ha molta bellesa en la seva obra”, en què predomina l’eclosió dels colors. I hi ha molt amor, hi afegeix. “Tothom s’hi pot reconèixer, no només les dones ni les dones negres”, rebla Dyagani, tot insistint en el seu concepte mare: el d’una nova humanitat universal.