Diarrea d’imatges

Amb només tres euros de pressupost, l’artista de culte, anticomercial fins a les últimes conseqüències, Bruce Conner (McPherson, Kansas, 1933-San Francisco, 2008) va crear el 1958 la seva primera pel·lícula experimental, A movie, un poti-poti frenètic d’imatges de noticiaris i films de sèrie B amb què començava a furgar en el que seria una constant de la seva trajectòria: el tot s’hi val de la societat de l’espectacle. “A movie no té cap sentit i xoca frontalment amb l’insaciable món dels mitjans de comunicació per donar-ne sempre un, el seu”, sosté Roland Wetzel, el comissari de l’exposició Llum de la foscor, que ha organitzat la Fundació Tàpies (fins al 5 de març) en col·laboració amb el Museum Tinguely de Basilea.

Ambdues institucions han acomplert el desig, mai satisfet, que Conner tenia: projectar aquesta rara pel·lícula, que va prefigurar els videoclips musicals, dins d’un cub de 3x3 metres, amb la idea que la diarrea d’imatges fos més afectiva i efectiva per desbordar mentalment els espectadors. Òbviament, amb els tres euros de pressupost, l’artista no va poder construir aquest habitacle claustrofòbic de bombardeigs visuals aparentment, només aparentment, sense solta ni volta.

Conner, que es creia veritablement el sentit de l’art underground, va tenir una relació nefasta amb els espais d’exhibició cultural, i de fet pràcticament no va fer cap exposició en vida perquè “no estava disposat a sotmetre’s a cap dictat que domestiqués la seva obra assalvatjada”, indica Wetzel. Camaleònic, va ser moltes més coses que cineasta (escultor, pintor, performer...), però la Fundació Tàpies se centra únicament en aquesta faceta en una selecció de nou dels seus films, la meitat dels que va realitzar, tots amb un neguit radical i impertinent molt difícil de definir i per tant d’encasellar, cosa que era la seva principal aspiració per no caure en el parany de la mercantilització del seu treball.

El fil que va començar a estirar a A movie el va dur a una altra obra majúscula, Report (1963-1967), en què va fer una dissecció crua de l’explotació mediàtica de l’assassinat del president John F. Kennedy. Aquí Conner es mostra inflexible amb el vouyerisme que els mass media van inculcar a la societat a l’hora d’enfrontar-se als fets tràgics.

També es va anticipar al mantra de la sobredosi d’imatges que oculta una realitat més perversa: la d’allò que no en té cap, d’imatge, i, per tant, el poder en nega l’existència. Conner va tenir accés (“no sabem com”) a les filmacions secretes que va fer el govern nord-americà de les proves nuclears que va dur a terme a l’atol de Bikini, al Pacífic, l’estiu del 1946, després d’evacuar-ne els habitants, que no van poder tornar a casa seva perquè encara als anys setanta els illots continuaven estan molt contaminats. Crossroads és el títol que va posar a aquesta pel·lícula d’imatges terrorífiques del bolet nuclear que tant ens amenaça en el nostre present.

La Fundació Tàpies persisteix en els diàlegs entre l’artista català i puntals de les avantguardes de contextos i pràctiques diferents. Conner era deu anys més jove que Tàpies, però compartien substrat i tarannà: els que van emergir després de la Segona Guerra Mundial per desafiar la realitat devastada tot inventant formes de representar-la amb una pulsió, per no dir ràbia, molt crítica. “Tots dos, a més, ho fan des de la perifèria dels centres artístics: Conner a San Francisco i Tàpies a Barcelona”, explica Núria Homs, comissària de la també nova exposició L’adob que fecunda la terra (fins al 30 d’abril), una revisió de la producció tapiana des del 1958 (l’any d’A movie) fins al 1988 que enfoca amb noves ulleres les seves pintures matèriques, els objectes i els vernissos.

Tàpies, com el Conner cineasta i també escultor, remena les escombraries i n’extreu els signes de la pobresa i la brutícia del seu temps per fer evident la hipocresia de la societat del consum desbocat. D’allò marginat i exclòs en fa fertilitzant per a una altra vida més justa, sigui evocant-la en un mitjó descosit, una butaca atrotinada o una paret descrostada. “Tàpies, etiquetat com a informalista, deia que se sentia més realista que els artistes que se’n deien. I concep el seu art com una eina que persegueix que la gent reaccioni”, sosté Homs, que ha reunit algunes obres que feia anys que no es veien a Barcelona, com la magnífica Pintura lligada (1964), en si mateixa un objecte, que posseeix la família de l’artista.

Tot plegat un bon preludi per a un any, el 2023, molt especial, ja que se celebrarà el centenari del naixement de l’artista. El programa complet encara s’ha d’anunciar, però sí que se sap que hi haurà ambicioses exposicions retrospectives a Barcelona, Madrid i Brussel·les a cura del primer director de la fundació, Manuel Borja-Villel, l’actual director del Museu Reina Sofia.

La institució del carrer Aragó hi arribarà amb un deure fet que estranyament ha anat arrossegant: encara ara no té ningú a la direcció tres anys després de la sortida de Carles Guerra. El concurs per cobrir la plaça està activat. A finals d’aquest mes s’acaba l’admissió de candidatures i es preveu que el guanyador comenci a fer feines a principis de l’any que ve.