“Els que fem cinema som del tot ridículs i heroics”

Michel Hazanavicius: No sé si el cinema és el tema principal de les meves pel·lícules, però m’agrada explicar històries sobre gent que es dedica a explicar-ne o ho intenta. M’interessa la forma en què s’explica a través del cinema, m’agrada fer visible el dispositiu del cinema i m’agrada crear un joc amb l’espectador sobre el que és la realitat i la ficció i que l’espectador tingui consciència que és un joc.

M.H.: M’agrada molt el que és visual, el cinema que s’explica per les imatges, en què les paraules no són forçosament per explicar la història. I aquestes pel·lícules tenen, efectivament, un component molt físic: patinen, cauen, sagnen...

Bérénice Bejo: M’agrada treballar en tots els gèneres. Em vaig fer una lesió fent aquest paper i m’ha durat un any. Em van dir que no tinc 30 anys i no puc fer coses tan difícils [riu]. M’agrada molt el paper de Nadia a ¡Corten!, és molt graciós, li agrada tenir sang a la cara... Són coses que a una dona no se li demanen gaire, últimament més. Per mi va ser original i molt bonic.

M.H.: Feia temps que volia fer una comèdia sobre un rodatge i durant la pandèmia vaig començar a treballar en un guió. Un productor em va mostrar One cut of the dead i em va proposar fer-ne un remake. Vaig acceptar perquè hi havia moltes coses que m’encantaven, tenia una estructura molt brillant. Em semblava que en podia sortir alguna cosa interessant. B.B.: Quan treballàvem en un rodatge i tornàvem a casa, ell em deia que hi havia una pel·lícula allà: uns personatges que estan junts set o vuit setmanes treballant, barallant-se... Quan va arribar la proposta de fer el remake de la pel·lícula japonesa i la vaig veure, la vaig trobar molt maca, però vaig dir a Michel que com podia fer una pel·lícula de zombis, com podia explicar als amics que estaves fent això... Després la va canviar una mica i hi va aportar coses seves. Em va passar el mateix amb The artist, li deia constantment si estava segur de fer una pel·lícula muda, en blanc i negre... Sembla que no tingui res gaire definit, però allà on va el seu cor, ell hi va.

Sí, he volgut crear físicament i visualment una piràmide humana amb l’equip que doni una imatge de solidaritat. Volia mostrar el seu vessant heroic perquè aconsegueixen el que es proposen, malgrat tots els problemes. I és una manera de dir a tota la gent que fa cinema, jo inclòs, que som del tot ridículs, però alhora som totalment heroics. B.B.: Mentre treballem, el que fem pot semblar ridícul i sense importància, però volia transmetre que estem junts fins al final.

M.H.: El film original és admirable, es va fer per 25.000 euros, i m’agradava la idea de no fer veure que no existia, sinó el contrari, fer-ho ben explícit. Era una manera de fer-li justícia, de ser honest. Hi ha moltes idees bones del meu film que no són meves, sinó seves, i volia visibilitzar-ho molt.

M.H.: La meva vida ja existia abans de The artist! No va suposar un canvi radical perquè no he anat a treballar als Estats Units. Això sí que hauria suposat un canvi. Abans de The artist ja havia fet dues pel·lícules que havien tingut molt d’èxit. Fins i tot havia tingut la llibertat de fer The artist abans, o sigui que en certa manera ja estava tranquil. Després les coses van canviar, sobretot a nivell de finançament. És cert que haver guanyat premis em va donar una confiança i serenitat, però no va ser un canvi radical. He seguit amb la mateixa dona [riuen]. B.B.: En el meu cas, a França no hi ha moltes actrius que poden treballar a nivell internacional, com Marion Cotillard o Léa Seydoux. Jo no vaig voler anar als Estats Units. La meva filla acabava de néixer, i estem molt bé a França. Em paguen per treballar, tinc papers macos en aquest país. Si hagués tingut vint anys potser hauria marxat a Amèrica. Si em criden, hi vaig, però no vaig a buscar feina allà. Treballo a Itàlia i a Alemanya, també, faig Europa i deixo els Estats Units per a les meves altres col·legues.

B.B.: No! Jo entro al paper quan arribo al set i després surto i no em quedo dins del personatge.