Cinema

Trauma infantil i fantasia a Sitges

Sadrac González-Pereda porta al festival un drama amb alguns ingredients dels còmics de superherois

Les pel·lícules, l’aspecte i el mateix nom de Sadrac González-Pereda (Madrid, 1983) s’allu­nyen dels cànons, i això és un valor molt apre­ciat en els fes­ti­vals de cinema i en el món de la cre­a­ti­vi­tat, asso­ciat, d’alguna manera, amb la lli­ber­tat, la diver­si­tat i l’ori­gi­na­li­tat. El seu film Asom­brosa Elisa és una pro­ducció cata­lana pre­sen­tada ahir a con­curs al Fes­ti­val de Sit­ges que s’estrena aquest mateix diven­dres als cine­mes. Té alguns ingre­di­ents del món dels super­he­rois, però ningú que el conegués espe­rava cap sem­blança amb els films de Mar­vel. I no s’equi­vo­cava. “No m’interes­sen les pel·lícules de super­he­rois que fa Hollywood, però sí el món del còmic –diu en una entre­vista a El Punt Avui–. El còmic nord-ame­ricà, des que van néixer Super­man, Mar­vel..., explora d’una manera lúdica temes interes­sants sobre la iden­ti­tat, el trauma, la ven­jança, la política del moment...”

La pro­ta­go­nista, Elisa, creu que és té poders. “Al meu per­so­natge li agra­da­ria ser una super­heroïna. Ha per­dut la seva mare i lle­geix un còmic sobre una dona que pot fer coses que ella amb 12 anys no pot fer... No em refe­reixo només a super­po­ders, també al que només pot fer un adult. Hi ha una con­nexió amb el que ella vol­dria fer de gran.”

Una nena trau­ma­tit­zada

El direc­tor parla d’un tema que coneix bé: “Quan som adults sabem por­tar millor el trauma, però quan ets un pre­a­do­les­cent pots ima­gi­nar molt més, i això és interes­sant. De nen vaig tenir mol­tes experiències d’adult, suposo que per això m’interessa tant el trauma infan­til i tre­ba­llar amb nens, i posar-los en un com­promís d’adults, com el poden afron­tar.” Sadrac explica que es va criar amb la seva mare i la seva àvia, no va conèixer el seu pare, i a més per­tany al col·lec­tiu queer, i li quan començo un guió la pro­ta­go­nista és una dona, interessa més la psi­co­lo­gia feme­nina.

Els dos llarg­me­trat­ges que ha pre­sen­tat al Fes­ti­val de Sit­ges tenen un acci­dent com a motor dramàtic. “Vaig escriure Asom­brosa Elisa abans de Black hollow cage [2017]. Com que no acon­se­guia finançament, vaig reci­clar algu­nes parts en aquesta pel·lícula i vaig rodar en anglès. M’agrada que el motor de la trama sigui un acci­dent. Si et vols ven­jar d’algú que ha fet una cosa sense voler, moral­ment és més qüesti­o­na­ble que si algú, per exem­ple, ha assas­si­nat la teva mare. Al final, la pel·lícula parla de la impos­si­bi­li­tat de la ven­jança. El que ha pas­sat ja ha pas­sat, i la ven­jança és fútil.” Li pre­gun­tem si és també una pel·lícula sobre la tris­tesa. S’ho rumia un moment i con­clou: “La vida és molt trista; per tant, suposo que sí.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.