Col·lapse al ‘living’

L’esquena d’un sofà que domina el men­ja­dor d’un pis d’estu­di­ant amenaça el públic. Tot està ple d’estan­te­ries, cai­xes, qua­dres i miralls. No es veu ni una fines­tra. L’esce­no­gra­fia d’Ale­jan­dro Andújar il·lus­tra el col·lapse que pateix el cap de Jean-Claude Romand: està atra­pat. Aquest influ­ent inves­ti­ga­dor de l’OMS es revela com un gran men­ti­der i assassí de la seva pròpia família. Emma­nuel Carrère es va obses­si­o­nar també amb aquesta història i no va dei­xar d’inda­gar fins que va escriure aquesta nar­ració de true crime en què ell mateix apa­reix. Julio Man­ri­que pro­posa, doncs, una escena en què hi ha els dos pro­ta­go­nis­tes del lli­bre (l’autor i el cri­mi­nal), que man­te­nen una con­versa pacífica, raci­o­nal sobre un crim múlti­ple atroç.

Car­les Martínez és un Romand d’espat­lles cai­gu­des, exqui­si­da­ment edu­cat i quasi ser­vi­cial però incapaç de con­fes­sar, fins després del seu apa­rent intent de suïcidi. L’actor conté pen­sa­ments, cap endins, i només les càmeres reve­len uns pri­mers plans car­re­gats de pro­fun­di­tat. Pere Arqui­llué (Carrère) es pre­gunta per què l’ha atra­pat aquest succés mediàtic i juga a posar uns colors molt mati­sats amb els altres per­so­nat­ges (sobre­tot amb Corinne, l’amant, o amb el peri­o­dista de suc­ces­sos). El mun­tatge manté un ritme cal­mat, de con­versa que prova de no dei­xar cap fil per­dut en un living que no cor­res­pon al de la casa luxosa de la família, sinó al lloc on es va cons­truir la pri­mera tràgica men­tida. Hi ha un cert aire de thri­ller per ende­vi­nar el perquè de la seva acció repro­va­ble. O la veri­tat de la seva demanda de perdó. La inten­si­tat no baixa en cap moment. Refres­quen el drama amb alguns tics d’humor meta­te­a­tral que, tot i que molt tènues, menys­te­nen el res­pecte a les vícti­mes. La nar­ració dels fets és freda, sense sang. Però amb algun tret que rein­ci­deix en el petit excés. L’adap­tació es mos­tra dis­tant amb Romand. Tot i que l’huma­nitza, es dei­xen entre­veure unes pos­si­bles raons per les quals s’ha apro­fi­tat del bene­fici del dubte d’una justícia garan­tista. És víctima de la pressió social, i alhora és cul­pa­ble de no haver-s’hi revol­tat abans i sense neces­si­tat de cap crim.