Arts escèniques
Santi Fondevila
crític de teatre que debuta de dramaturg amb "La gran farsa"
“Llei i justícia no són el mateix”
Passar de crític a dramaturg, en tot cas, significa canviar-se de màscara
Aquest vespre el crític Santi Fondevila provarà l’altra banda de la barrera. Debuta com a dramaturg. Ho fa com a resultat d’un enuig que el va portar a escriure un guió i amb la satisfacció d’haver-se venut una finca i haver-la invertit en la coproducció de La gran farsa (Els jutges no porten botons vermells a la toga). Temporada Alta, l’altra coproductora, la presenta al Canal. És una obra ambiciosa amb la direcció de Ramon Simó i un repartiment format per Jordi Martínez, David Bagés, Xavier Ripoll i Santi Ricart.La peça farà temporada a la Sala de Dalt de la Beckett, pels volts de Nadal.
Per què escriure una farsa sobre la sentència del judici de l’1-O?
És el resultat d’un enuig en veure una sentència injusta després d’un procediment inquisitorial, que ja prejutjava.
A part de periodista, demostra tenir estudis d’advocat!
Tinc una formació jurídica i sé diferenciar allò que, pel que es veu, alguns jutges no saben diferenciar: la llei i la justícia no són el mateix. Per exemple, a l’empara dels drets, de la llei, va actuar el franquisme i és evident que no era just. No és pas l’únic cas. La justícia té a veure amb la llei, però no ho és.
L’obra empoderarà el públic o el decebrà per un estat de dret en crisi.
D’entrada, espero que els espectadors hagin passat una bona estona rient d’uns personatges que, sense ser reals, tenen a veure amb el poder i la justícia. Ho situem en un espai i un temps imaginaris. La meva pretensió era situar-ho en el grotesc i que superés els nostres referents i pogués ser universal.
Ramon Simó ja va treure un rei amb punyetes de jutge al ‘Macbett’ de Ionesco, l’abril passat a la Sala Petita del TNC. Ja havíeu pactat que dirigiria ‘La gran farsa’?
La gran farsa és possible gràcies al Ramon Simó. Vaig moure el text entre alguna gent del sector. Toni Casares (director de la Sala Beckett) em va recomanar que li enviés al Ramon Simó. Ell em va dir: “Si vols, i podem, la dirigeixo jo.” L’hem acabat treballant junts, retallant i demanant-me que escrivís altres escenes.
És un salt al buit de la crítica a l’autoria?
En tot cas, és canviar-se de màscara. Ha sorgit l’oportunitat i penso que, abans d’estrenar, ja he compensat la venda de la finca de l’Empordà. Em podria haver comprat un cotxe, però d’aquí a cinc anys ja seria vell. Ara hem pujat un projecte artístic, amb una direcció i un equip magnífics. He seguit el procés i ara ens falta estrenar a Temporada Alta. Això no es paga amb diners.
És un teatre polític?
El meu referent era l’Ubú rei d’Alfred Jarry: vaig veure que hi havia una línia de treball. Però La gran farsa no és una obra sobre l’actualitat política concreta a Catalunya; la meva aspiració és que transcendeixi. Em posaré exquisit: les gran obres no tenen temps (riu, irònic).
La farsa qüestiona el poder.
Aquest és l’únic interès. La política que m’interessa són les relacions humanes i les estructures de poder que ha organitzat la societat. Ara comprovo com la direcció i els actors han agafat el meu text, la literatura dramàtica, i l’han convertit en teatre a sobre de l’escenari gràcies al que han alimentat Ramon Simó i els intèrprets, que han creat un personatge interioritzant el text. Hi ha molt d’absurd. Perquè funcioni, s’ha de buscar la millor manera de dir les rèpliques.
Seguirà la línia de dramaturg?
No tinc cap interès a fer de dramaturg. Ara, és cert que tinc una altra obra escrita fruit d’un altre enuig amb els jesuïtes: es titula Ignatius.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.