Sense defensa

Tro­bar la tem­pe­ra­tura de la farsa és més com­pli­cat que treure del forn un cou­lant de xoco­lata. El crític Santi Fon­de­vila, àcid per defi­nició, va treure’s l’empi­pada de sobre escri­vint La gran farsa després que es publiqués la sentència del judici de l’1-O. Situ­ant l’acció en una presó del 2037, s’atre­veix a fer un evi­dent paral·lelisme, amb algun joc de parau­les jurídic de duet de flo­ret al cos­tat d’uns gags geni­als fixats a la sala d’assaig entre els intèrprets i el direc­tor, Ramon Simó, que beuen del sur­re­a­lisme dels Monty Phy­ton. Els actors repen­jats a la barra de focus com caca­tues recor­den aque­lles galli­nes de La torna d’Els Joglars. Aquest és l’uni­vers per on tran­sita La gran farsa.

La pro­ducció s’adap­tarà millor la sala Beckett, que con­cen­trarà l’acció en una boca d’esce­nari més tan­cada. La peça neces­sita més res­posta del públic per cali­brar la des­pro­porció; encara pot créixer. El que era sen­sació d’inco­mo­di­tat per la monar­quia i per unes cla­ve­gue­res del Poder fran­quis­tes (però dis­fres­sat de democràcia) ara genera repulsa. El codi de farsa, diri­git per Simó, acon­se­gueix el seu propòsit.

Fon­de­vila intu­eix que els jut­ges res­trets, asse­guts al vàter, són capaços de ter­gi­ver­sar més l’ús de les parau­les i dels con­cep­tes legals per fer més con­tun­dent la sentència. S’eri­geix com una gran mer­dra de l’Alfred Jarry i el seu Ubú rei. Els uixers, la fis­ca­lia, la premsa monàrquica i l’ombra de Pega­sus patro­ci­nada per fons reser­vats fan el pape­rot que els demana la música del Poder. Men­tres­tant, la monar­quia uti­litza l’1-O per cor­re­gir els seus índexs de popu­la­ri­tat. George Orwell va voler que els porcs domi­nes­sin el con­trol a La granja ani­mal. Fon­de­vila estima que els acu­sats (que són tin­guts per cul­pa­bles, d’entrada) no tin­guin cap defensa. I que el seu dret a rèplica sigui cosmètic, per cobrir l’expe­di­ent.

Jordi Gal­ce­ran ja va escriure el lli­bret sobre les cla­ve­gue­res de l’Estat (Polo­nia, el musi­cal). Ara, pas­sada la sentència (que pren forma de paper de vàter fet ser­vir), La gran farsa rebat la història amb agror. Riu­res incòmodes inde­fen­sa­bles.