Proposta massa frontal

El Tem­po­rada Alta va des­co­brir una Chris­ti­ane Jatahy intuïtiva, que neces­si­tava posar pri­mers plans als seus espec­ta­cles amb jocs de càmera a l’escena. Aquell Júlia (2013) de cinema live, ins­pi­rat en el text de Strind­berg, era cru­el­ment reve­la­dor, pel que ense­nyava i pel que, podent-ho fer, dei­xava a la penom­bra. Ara Depois do silêncio, que par­teix de la novel·la Torto Arado, fa una expo­sició fron­tal. El públic assis­teix a una mena de con­ferència repre­sen­tada amb una gran pan­ta­lla que des­plega la immen­si­tat de la Cha­pada Dia­man­tina (un ter­ri­tori quasi verge pro­pi­e­tat de lati­fun­dis­tes més gran que tota Cata­lu­nya). El cop és fron­tal, rebota. Impacta però no fereix, com si la quarta paret impedís invo­lu­crar-s’hi. La pro­posta que denun­cia la impu­ni­tat dels ter­ra­ti­nents davant els crims que encar­re­guen per desac­ti­var el movi­ment dels Sense Terra és potent en el con­tin­gut i impac­tant en els recur­sos, però massa feble en la con­nexió.

La festa intensa que s’ha rodat a les comu­ni­tats Remanso i Iúna (Bra­sil) sobre­viu a l’esce­nari amb la presència dels actors que hi arri­ben a interac­tuar, però no puja per la grada. De fet, aquest exer­cici ja es va pro­var a O agora que demora (2019), a par­tir d’un par­ti­cu­lar Ulis­ses indígena. També a A flo­resta que anda, el públic va entrar a l’esce­nari, com si fos una ins­tal·lació en què se sobre­vi­vien alguns qua­dres del ban­quet de Mac­beth. Intents de gene­rar una con­nexió més o menys reei­xits. Ara, hi ha renun­ciat. I així el tes­ti­moni de João Pedro Tei­xeira queda expo­sat fre­da­ment. Sí que hi ha una certa vibració amb el mis­teriós gani­vet i la trampa per caçar el llop. Però és un repic de tam­bor que con­ti­nua que­dant allu­nyat. I és una llàstima perquè tots voldríem com­bre­gar amb aquest dolor.