El secret que revela el colze

El segle passat, els pares insistien als fills que exercitessin els colzes i es traguessin el curs amb nota per poder aspirar a professions que resoldrien la vida laboral dels 24 als 65 anys. Avui, això és una broma. La colla de José y sus hermanas (parlen en femení plural amb tota normalitat, res de postureig) han entès una altra utilitat del colze. La de la lluita constant procurant no rebre cops a les costelles i sobreviure amb una certa dignitat del que t’agrada; en el seu cas, el teatre. Representants dels obrers pobres, aquest dijous, estrenen Concursos de malos talentos al Lliure de Gràcia. Fan un cant al ja n’hi ha prou.

Dijous a la tarda, consensuaven el guió per quadrar una de les escenes finals, concentrades. No els destorbava la caixa d’Amazon segellada: hi havia altres prioritatss (la va acabar obrint l’escenògrafa Patricia Albizu, alliberada del guió tècnic, just quan ja es desfeia el conclave de les actrius productores). Dèiem que revisaven el guió servint-se de la pantalla del mòbil, d’un portàtil amb el document obert al Drive i del clàssic guió en paper amb llapis. En realitat, feien tot allò que avorreixen: llegien el text de pressa per aclarir les marques en què haurien de canviar les llums i pactar el canvi de pistes de música, alhora que mourien elles mateixes embalums de l’escena, es vestirien una silicona de pectorals de Rambo i encara cantarien amb veu distorsionada. Mentre, els tècnics parlaven pausadament, provant un artefacte amb les cametes. L’efecte va funcionar i va suposar un instant d’eufòria col·lectiva en què les de José y sus hermanas van aplaudirgenerosament, sortint momentàniament de la intensitat logística.

José y sus hermanas és una companyia amb molta sort. Ho saben i s’hi fan. Van entrar al Tantarantana fent una substitució de darrera hora amb l’últim taller de l’Institut del Teatre (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, Premi de la Crítica revelació i Crítica Jove 2017). La seva radicalitat va moure fonaments i, cada any, han tingut opcions d’estrena amb el suport de festivals com ara el TNT, (Arma de construcción masiva, 2018), Explore el jardín de los Cárpatos (TNT, Grec, Temporada Alta, Lliure, 2020) i, ara, Concursos de malos talentos, com a coproducció del Lliure. El gros de la companyia es manté(a l’escenari, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera) i, puntualment, hi ha artistes que es despengen en propostes personals que es creen elles mateixes o a què les conviden perquè s’hi involucrin. Tot i aquesta efervescència al costat de grups de comèdia àcida, com ara La Calòrica, que han entrat a sales comercials com ara el Borràs (i el Poliorama), després d’arrossegar-se 10 anys triomfant en sales petites, les de José y sus hermanas segueixen el drama de treballar per sota dels mínims raonables. I per això, ara convoquen a un concurs que premiï els perdedors. Trencant l’èxit capitalista de la fama. Que onegin les banderes, que s’emboliqui el paracaigudes i que la reverberació descompassi la copla. Tot sacsejat amb la seva àcida mirada.

Al Lliure, ara, abandonen la càmera de vídeo, el croma i el cinema live (després d’aquella surrealista visita a Benidorm, ciudad de vacaciones) i tiren de micros i un cartell provocador (Centro de Bajo Rendimiento) i barregen sense preocupar-se gaire de res ni ningú el català i el castellà i les pistes de discoteca amb el monòleg (final?) del termòmetre del colze. Es podrà desxifrar el secret que revela aquesta part del cos fins al 4 de desembre.