La joia, amb tot, de viure

Al davant del Tea­tre de Salt, on poc després s’estre­na­ria el mun­tatge Moriu-vos, es va ins­tal·lar dijous una expo­sició de foto­gra­fies d’Oriol Casa­no­vas Puig­jané amb bells tex­tos d’ell mateix que expli­quen històries dels retra­tats: la dona que, ingres­sada feia poc en una residència, va patir el con­fi­na­ment per la pandèmia en una soli­tud extrema; l’home que, amb pro­ble­mes car­di­o­vas­cu­lars, es va sen­tir atra­pat dins d’un pàrquing; la dona que cada dia, al matí, passa un temps feliçment en una platja; la pare­lla que, després d’una vida difícil, se sent lliure cada cop que emprèn un viatge en auto­ca­ra­vana; la pròpia mare del fotògraf, que, havent-ho recor­dat tot, va per­dent la memòria.

Al vestíbul del tea­tre, una altra ins­tal·lació, en aquest cas de Marta Gar­cia Car­de­llach, con­vi­dava a mirar per uns forats les imat­ges de per­so­nes grans nues men­tre, a través d’uns auri­cu­lars, podíem sen­tir-ne la veus, que expli­quen com el desig del plaer i d’esti­mar es manté viu en el seu cos. És la manera d’abor­dar un tema per part del col·lec­tiu Cul­tura i Con­flicte”, que en el seu pri­mer pro­jecte, ano­me­nat Encara hi ha algú al bosc, va fer-nos pre­sent el dolor de les dones vio­la­des a la guerra dels Bal­cans a través d’un docu­men­tal, una ins­tal·lació fotogràfica i un extra­or­di­nari mun­tatge tea­tral. Va ser també la manera d’entrar en un espec­ta­cle que, amb direcció de Joan Arqué i dra­matúrgia d’Anna Maria Ricart, denun­cia el mal­trac­ta­ment social a les per­so­nes grans, sot­me­ses com la resta a una bar­reja de con­trol i d’entre­te­ni­ment idi­ota, però que també les mos­tra amb els seus desigs, records, fan­ta­sies i rebel·lions. Les raons de la denúncia són tan inqüesti­o­na­bles que pot­ser per això el dis­curs es fa evi­dent. I pot­ser també per això els moments de més ple­ni­tud arri­ben amb la poètica de la memòria i de la ima­gi­nació (que passa molt pel per­so­natge encar­nat per Imma Colo­mer, amb tant de tea­tre damunt seu) i per la joia de viure repre­sen­tada per la dansa, a la qual Sol Picó fa una apor­tació fona­men­tal amb la seva presència i la direcció core­ogràfica. I així Moriu-vos és con­ver­teix en un Viviu!