Els actors, en alerta
Actors de diverses generacions, amb una connexió diferent cap als musicals, mostren preocupació, a causa de la pèrdua de referents
El català s’ha anat imposant, des de la Transició, com la llengua dominant a l’escenari de Catalunya. Si es manté en la majoria dels espectacles de text, fa aigües en els musicals. Els preocupa la presència dels musicals en castellà, que farà perdre percentatge d’espectadors en català a Barcelona, als intèrprets de diverses generacions? En general, s’ho miren amb reserves, tot i que entenen l’objectiu legítim de les productores de muntar un títol que pugui fer gira a l’Estat espanyol. Les entrevistes es van fer la temporada passada, en un panorama amb més domini de musicals en castellà que l’actual: Cantando bajo la lluvia i Billy Elliot van acaparar quatre cops més públic que Adeu, Arturo.
Enric Majó, cal exportar, com en Gaudí
Enric Majó diu que cal vendre millor el teatre català, que, de fet, ja té molt bona consideració a Europa. No entén com és possible haver col·locat Gaudí com a emblema de l’arquitectura mundial a Catalunya i no haver aconseguit situar el Mar i cel de Dagoll Dagom a Europa, com a insígnia del teatre català. L’actor va treballar puntualment per a encàrrecs a Madrid però la feina la buscava a Barcelona. Admet que els musicals a Madrid tenen molta més tirada perquè, històricament, atrauen públic de tota la Península i encara en poden integrar de l’Amèrica Llatina. S’estranya que hi pugui haver tant públic diàriament disposat a pagar el preu de les entrades.
Imma Colomer, per un ‘Billy Elliot’ en català
Imma Colomer comprova que el castellà està avançant: “Ens hem d’esforçar perquè, si no, se’ns menjaran: es podria fer un Billy Elliot perfectament en català.” I li preocupa com s’ha afeblit la llengua en l’ensenyament reglat: “Sense l’escola, queden pocs anys de català”, vaticina.
Anna Güell, i el record pel Teatre Micalet
Anna Güell s’exclama que fer les produccions en català dificulta la gira fora dels Països Catalans. De fet, a València (com també han exposat repetides vegades els de Dagoll Dagom) cada cop costa més fer temporada en català. Les de Q-Ars Teatre comptaven amb el refugi del Teatre Micalet, però que és una finestra molt petita respecte a la proposta cultural a la capital del País Valencià. Güell defensa el català però alhora entén que les grans produccions populars es presentin en castellà per no perdre cap possible espectador. En aquest sentit, la fi de l’aventura de Dagoll Dagom en el gran format demostra que, per ara, “no hi ha hagut relleu”. Se’ls trobarà a faltar.
Oriol Genís, i la desorientació del TNC
Oriol Genís qualifica d’“escandalosa” la castellanització de la cartellera. Fins i tot el TNC “ha entrat en aquesta dinàmica”. I ho diu un dels actors que més cops ha estat programat en aquest equipament els últims anys. Sense recursos, afirma, no és possible fer teatre comercial. I el català queda en les propostes de teatre compromès social. Com a espectador, opta per no anar als muntatges que es fan en castellà: és la seva manera de mostrar la disconformitat, sigui en un teatre privat o en un de públic. Reivindica la llengua com el pal de paller de la cultura i pronostica que quan el govern accepta fer declaracions en castellà per als altres mitjans, per exemple, cau en l’error d’arraconar el català, fer-lo menys imprescindible.
Anna Moliner, i els espectacles de creació
L’actriu Anna Moliner confirma: “Entenc però no comparteixo” la política de llengües en els grans musicals (ella va actuar a Company). Aquests títols no són de creació. Ara, és a la que menys li preocupa una situació que llegeix com a puntual: “Són un producte molt concret.”
Julio Manrique, i la demanda de qualitat
Julio Manrique diu que, per superar aquest pes del teatre en castellà a la cartellera, “cal fer teatre en català molt ben fet”. Si es fa en castellà, és perquè és més rendible; fem que els espectacles catalans ho siguin encara més. Per poder fer això, cal una aposta clara des de tots els camps: partint de la política cultural de l’administració i del finançament a la cultura.
Carla Rovira, i mostrar més diversitats
Carla Rovira es defineix bilingüe de naixement (“Parlo castellà amb la mare i català amb el pare”) i s’adona que, darrerament, hi ha una castellanització social. Ella mateixa es descobreix parlant més castellà que fa uns anys. Defensa el català (la llengua de les seves creacions, tot i que a Màtria incorporava el castellà perquè era un treball en què apareixia la mare). Aclareix que caldria que hi hagués moltes més llengües i diversitat a l’escena. I lamenta que els grans musicals, que són una porta d’entrada al teatre de bona part del públic, hagin cedit al castellà; tot i això adverteix que el debat és complex i comparteix una constatació amb què tothom combregaria: “El teatre és precari.”