Una veritable festassa literària

L’incombustible –i per molts anys!– Andreu Martín (Barcelona, 1949) està molt engrescat amb una novel·la que ha de sortir a primers d’any, La quarta noia per l’esquerra, però per escalfar motors acaba de publicar una altra amb noia, Una noia disfressada de clarinet (Bira Biro). És una novel·la per a tots els públics que passa, com si fos en temps real, al llarg d’una gran festa postcovid en una mansió.

I Martín s’ha deixat anar homenatjant personatges literaris, cinematogràfics, del món de l’art, del còmic, de la música... La llista, servida en còmodes dosis, és enorme. “La història va néixer de la idea de les disfresses: dolents disfressats de bons [superherois de còmic] i policies disfressats de dolents, un món on tothom porta màscara i on havia de cabre molta gent, però molta, amb moltes màscares diferents”, explica.

Martín està especialitzat en novel·la negra i policíaca des que, el 1979, va publicar Muts i a la gàbia, i n’ha publicades moltes i en força casos premiades. Però també és un autor prolífic de literatura juvenil, en què sovint ha barrejat el gènere negre amb la franja d’edat jove. Com en aquest cas, en què un noi molt grandot i marginat a l’institut vol ajudar la companya de classe més guapa sense saber el merder en què es ficaran. Tot plegat farà que el noi tregui a la llum la seva part més resolutiva. “Fa temps que, literàriament, vull fugir de la quotidianitat. L’aproximació de l’art a la realitat, segurament basada en l’absurd que defensa que la realitat supera la ficció, em proporciona obres que em fan pensar en notícies de la premsa o en anècdotes que pot explicar qualsevol cunyat en qualsevol dinar familiar. La ficció, per mi, és molt més immensa que el que em passa a mi un dia qualsevol”, comenta l’escriptor.

La facilitat narrativa, el ritme altíssim de l’acció, amb tensió de pel·lícula de James Bond, els jocs de personatges ficticis, l’humor constant i la música de fons (Carlinhos Brown, Georgie Dann, Santana...) a la manera d’un running gag, tenen un suport afegit, les il·lustracions que encapçalen i sintetitzen cada capítol, obra de Ferran Orta (Riba-roja d’Ebre, 1989).

Entre les moltes picades d’ull n’hi ha una de molt personal: fer aparèixer la Brisca, la terrier escocesa que, durant molts anys, va ser companya inseparable de Martín. “La noia que s’havia disfressat de clarinet, coprotagonista de la història, quan canvia de disfressa havia d’adoptar-ne una de ben especial per a mi. Per això la Brisca.”

Andreu Martín afirma que sempre s’ho passa bé quan escriu, i això es nota, sigui per a l’edat que sigui. “La diferència entre escriure per a joves i fer-ho per a adults és que, en el primer cas, tens present el públic. Escriure per a adults, en canvi, consisteix a satisfer-te a tu mateix, en un exercici d’autocomplaença, més lliure, però també més claustrofòbic. Fas el que t’agrada amb la confiança que a molta altra gent també li ha d’agradar. Si a molts lectors no els agrada, no vol dir que hagis fracassat, és, simplement, que no coincidiu. Per això angoixa més l’escriptura per a adults, perquè, si els lectors aproven la novel·la, és com si t’estiguessin aprovant a tu, com a persona”, reflexiona Martín. Que no s’angoixi, que ell sempre agrada a una majoria.