Misteris del cas Hurtado
Els franquistes van acabar tornant a la família del republicà Amadeu Hurtado una part de la col·lecció d’art que li havien espoliat, però d’algunes obres importants no se’n va saber mai més res
Setembre del 1941. Una mare i el seu fill de sis anys es passegen per Barcelona durant un brevíssim parèntesi del seu exili a França. S’aturen al número 49 del passeig de Gràcia, on ella havia viscut abans de casar-se, el pis i el despatx del seu pare fins al 1936. Alça el cap i, corpresa, veu al balcó una dona. “Però si porta la meva bata!” Era la seva bata fins que els franquistes van arrabassar-los tot el que tenien. La mare, Adela Hurtado, ja fa anys que és morta, però el seu fill, l’escriptor i economista Amadeu Cuito, en conserva el record als seus ja gairebé 87 anys. Qui podria oblidar-ho?
Amadeu Cuito és net de l’advocat, polític i periodista Amadeu Hurtado (1875-1950), durament represaliat pel règim de Franco pels seus ideals republicans. La bata de la seva mare és minúcia comparat amb tot el que ell i la seva família van perdre a partir del 1939. Els vencedors de la guerra van entrar al pis de passeig de Gràcia el març d’aquell any i se’n van endur tots els objectes de valor que hi van trobar (la bata no, és clar, que devia quedar abandonada en un armari), incloent-hi la col·lecció d’art que havia reunit Amadeu Hurtado. La documentació d’aquest requisament en massa es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), i era inèdita fins que la va descobrir recentment l’historiador de l’art Francesc Miralpeix, tal com va publicar aquest mitjà el passat 22 d’octubre .
Els descendents de qui va formar part del govern de Francesc Macià han necessitat uns dies per pair la informació. Desconeixien per complet que el Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN) hagués entrat a casa seva a la recerca d’un botí de guerra. Aquest organisme tenia instruccions de fer-ho a tots els “domicilios de personas que han actuado durante la dominación roja”, però els rastres de les seves accions han quedat molt ocults. El Punt Avui ha reunit dos nets d’Hurtado per mirar de reconstruir aquesta història dolorosa, pouant de les seves memòries visuals i orals, rellegint velles cartes familiars amb pistes del que va succeir, i també per aportar-los nova documentació que ha aparegut al fons del SDPAN que conserva l’ACA, un oceà de papers i d’imatges en bona part encara desordenat i a voltes caòtic que és tot un desafiament per als investigadors que intenten posar llum a la foscor dels incerts destins del patrimoni artístic dels perdedors de la guerra .
“Hi ha molts misteris per resoldre”, diu Víctor Hurtado, de 74 anys, cartògraf, fill d’un altre dels fills d’Amadeu, Odó, advocat, escriptor i tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Barcelona durant la República. Víctor, nascut a l’exili, a Mèxic, fa anys que està obcecat a recuperar l’arxiu del seu avi, desplaçat a Salamanca. “A Salamanca em diuen que el van enviar aquí, i a l’Arxiu Nacional de Catalunya em diuen que no el van rebre mai, només quatre papers de poca importància”, explica. A l’arxiu franquista sí que va trobar una carpeta a nom de l’àvia, Anna Martí Llorach, amb documentació personal. De la correspondència de l’avi, ni rastre, insisteix.
La notícia de l’espoli de la col·lecció d’art els ha agafat per sorpresa. De fet, i aquesta és la nova documentació que ha localitzat Miralpeix, en bona part els franquistes la van tornar el 1943. La germana d’Amadeu Hurtado, Lola, va ser qui va entomar la reclamació. Ell no ho podia fer perquè era a França des del 1936. Va marxar poc després del cop d’estat per rescatar el seu gendre, Ferran Cuito, enviat pel president Companys a comprar armament bèl·lic i detingut a Colònia per la Gestapo. Amadeu Hurtado no va tornar a Barcelona fins a finals del 1949, molt malalt, i va morir el febrer del 1950.
A l’expedient de devolució no consta la data en què Lola va sol·licitar el retorn dels béns confiscats, només el de l’autorització (29 de gener del 1942, amb la firma del director del SDPAN, Luis Monreal) i el de l’entrega (1 de febrer del 1943). Les obres es trobaven al gran magatzem de material artístic de procedències diverses habilitat pel servei franquista a l’edifici de la Caixa de Pensions de Montjuïc (avui Institut Cartogràfic). Lola va haver d’aportar dos avaladors per justificar que eren seus. Una de les firmes és il·legible, però l’altra correspon a Martín Palazuelos, casat amb la filla d’un cosí d’Amadeu Hurtado. Palazuelos tenia els carnets d’excautivo i de la Falange, cosa que òbviament devia facilitar molt el final feliç de les gestions. Però la humiliació també va tenir un cost econòmic: per endur-se el que era seu, Lola va haver de pagar 366 pessetes en concepte de despeses de manteniment i per les fotografies que els agents del SDPAN van fer del lot requisat.
“Estoy instalada con una poca cosa que ha quedado de nuestra antigua opulencia pero estoy muy satisfecha y mi pisito resulta alegre y simpático”, va escriure Lola en una carta que va enviar l’abril del 1943 al seu nebot Odó, i en què li especificava alguns dels quadres que havia rescatat “de las casas de recuperación de muebles.” “He encontrado tu título de abogado [Odó també vivia i tenia el despatx a passeig de Gràcia], tu retrato [fet per Francesc Domingo], el de tu padre [de Ramon Casas] el cuadro de Mercadé, la ‘Júlia’ de Casas y muchos otros, pero ningún mueble”. Breument ja deixava clar que no ho havia recuperat tot. Només s’han de comparar la llista del requisament (una setantena de possessions, entre mobles, utensilis decoratius, llibres i obres d’art) i el de la devolució (menys de cinquanta) per adonar-se que hi falten coses, i no només de mobiliari. De valor, com a mínim un Rusiñol, un Martí Alsina i un Clarasó.
Als descendents d’Amadeu Hurtado, incrèduls amb la gran quantitat d’obres registrades en les llistes franquistes, els sobta. “Mai havíem sentit a parlar a casa que faltessin obres d’aquestes firmes”, exclama Amadeu Cuito. És possible –especulen– que al pis de passeig de Gràcia s’hi haguessin desat durant la guerra quadres d’altres persones?
Possible ho és, i la prova és que alguns objectes de caràcter més personal que van inventariar els agents del SDPAN saben clarament que no li pertanyien (unes medalles d’exposicions canines per exemple, “és impossible que fossin seves perquè no li agradaven els gossos”). Però no és en absolut improbable que les atresorés un Amadeu Hurtado que s’havia relacionat amb la flor i nata dels artistes de Barcelona. Pot ser que algú s’encapritxés d’alguns dels seus millors quadres? És clar que pot ser.
Una altra carta, del 1951, que conserva la família també és ben reveladora de la persecució que havien sofert. Aquesta la va escriure la dona d’Amadeu Hurtado al seu fill Odó. Li parla dels quadres “salvats del desastre” que la seva cunyada Lola (que acabava de morir) guardava a casa seva. Posteriorment els hereus (Amadeu Hurtado va tenir tres fills) es van repartir les obres.
Els rastres de la confiscació romanen en els quadres recuperats. Al revers d’un dels Casas, el retrat d’Amadeu Hurtado que té Víctor a casa seva, hi ha una etiqueta amb l’escrit “recuperado del enemigo.” El mateix adhesiu el veiem en un Pidelaserra que llueix a la residència d’Amadeu Cuito. El net gran posseeix la joia de la col·lecció: un Nonell que, a diferència dels altres, el 1939 ja no era al pis de passeig de Gràcia.
“Amadeu Hurtado no era un burgès tradicional. El pis de passeig de Gràcia era de lloguer. Tenia aquesta cosa romàntica dels socialistes utòpics que no creien en la propietat”, sosté Víctor. A la reunió també hi hem convocat el periodista Joan Safont, autor d’una tesi que ressegueix el periple d’Amadeu Hurtado fins al 1936: “Va ser un objectiu dels franquistes perquè no podien suportar que un burgès no fos un dels seus.” En la seva tesi, Safont el situa “en una burgesia intel·lectual més que no pas acaparadora, sense el classisme i el conservadorisme que caracteritzen aquesta classe social”. Amadeu Hurtado és, conclou, el paradigma d’una burgesia liberal, cosmopolita, culta i europea que la guerra, l’exili i el franquisme van estroncar.
Els Hurtado no aspiren a res més que a conèixer millor la història familiar, el drama de la qual els va marcar en primera persona. A més de l’avi, tots dos eren fills de figures que s’havien significat durant la República i proscrits igualment pel règim. “Primer vam ser refugiats, després exiliats. El final de la Segona Guerra Mundial va trencar tota esperança, que fins llavors teníem, de tornar. A partir del 1947 no hi va haver cap més opció que recomençar lluny”, narra Amadeu Cuito, que no va tornar a Catalunya fins al 1976. Víctor va viure fins als 18 anys a Mèxic i just ara està escrivint un llibre sobre l’exili de dotze famílies (incloent-hi la seva), “d’una catalanitat granítica”, que van assolir grans reptes professionals, culturals, empresarials... al país que els va acollir. “Són els que, si no hagués guanyat Franco, haurien estat l’elit política i econòmica de Catalunya.”
Si no hagués guanyat Franco.