Música

Set cançons amb llum

La Marta Rius torna amb ‘Set’, un disc format per set cançons que va compondre mentre superava un càncer de mama, en un procés del qual ha sortit reforçada

“Jo somric quan escolto el disc. Quan el gravava, vaig decidir que no deixaria la música”

Han passat dos anys i moltes coses des que La Marta Rius va publicar el seu disc anterior, Ànima salvatge (U98 Music, 2020), que la va confirmar com una de les veus amb més projecció de la nova cançó d’autor a Catalunya. Entre altres coses, tots plegats hem viscut una pandèmia i ella, a més, un càncer de mama. “Me’l van diagnosticar la tardor del 2020 i vaig pensar molt seriosament a deixar la música, perquè estava molt cansada i decebuda, no només per la malaltia. Durant els moments més durs del confinament, se’n va parlar molt, del paper decisiu que hi havien tingut la música i la cultura. Però, quan es va anar tornant a una certa normalitat, no va millorar gens la situació dels músics, sinó que va quedar igual o pitjor que abans. Molta gent continua sense entendre que això és un ofici.” I no acabava aquí la seva frustració: “A l’escassa dignificació de l’ofici de música, s’hi afegia el fet que, quan ets dona, tens més de 40 anys i lideres el teu propi projecte, tens una dificultat afegida, perquè en aquest país una dona creativa es torna invisible a partir dels 35 anys.”

Amb aquest estat d’ànim es trobava La Marta Rius quan va decidir compondre algunes cançons durant el procés de superació de la malaltia. “Eren cançons fetes només per a mi i, per tant, creades amb molta llibertat, sense pensar que algun dia anirien a parar a un disc. Crec que això és important, perquè, si hagués pensat que algun dia les escoltaria algú més, potser haurien acabat sent més edulcorades. Però va arribar un moment en què vaig pensar que eren cançons que tenien molta llum i que, a partir de coses que em deia a mi mateixa, contenien molts aprenentatges i moments bonics que valia la pena compartir. El resultat és un disc positiu: jo somric quan l’escolto. Durant la gravació, vaig decidir que no deixaria la música.” El disc en qüestió es titula Set (La Cúpula Music), per diverses raons: la més evident, perquè conté set cançons; també set en el sentit d’estrip, com a referència a les cicatrius; set, en termes tennístics, com el punt guanyat d’un partit, en aquest duel contra la malaltia, i finalment també en al·lusió a la set de viure que ara mateix té la cantant, molt ben acompanyada de nou en aquest projecte pel seu equip habitual, Guillem Ballaz i Fluren Ferrer, també productor d’un disc elaborat de manera molt equitativa “a sis mans, tres cors i seixanta dits”. Tots tres gravaven des dels seus domicilis –Rius i Ballaz, que són parella, des de la seva casa d’Argelaguer, a la Garrotxa– i s’intercanviaven arxius, construint cada cançó com un “cadàver exquisit” surrealista, en el qual cadascú “s’adaptava al que li havia arribat prèviament per encaixar-hi noves idees”.

Les set cançons de Set són totes les que va compondre durant la malaltia, que ja ha superat, i per tant no hi ha hagut cap tria. Fins i tot apareixen en el disc en un ordre cronològic que “té com un ordre musical, també; tot va encaixar”. La primera cançó, “la més literal”, es titula L’escarbat, perquè és així com ella s’imaginava la malaltia. “La mamella que ha alletat / doblement la vida / ara està prenyada / i al seu ventre alimenta un escarabat”, canta ella sense dramatisme, però dibuixant una imatge implacable. “Les altres cançons són més obertes i crec que hi ha molts processos a la vida en què pots sentir el mateix.” Aquest és, en definitiva, un disc que “parla de la necessitat de superació i també dels petits detalls que esdevenen importants i meravellosos en moments de canvi”. Gelatina –primer videoclip, realitzat per Jan Ballaz–, Vull ser valenta, Metamorfosi i la vitalista Al final hi ets tu, que tanca el disc, són altres cançons del disc, juntament amb He après, amb la guitarra i la veu de Guillem Roma, i El nivell del plor, en què sona l’arpa de Josep-Maria Ribelles. El contrabaix de Joan Tomàs és, en un parell de temes, l’altre ingredient extern, en aquest disc en què La Marta Rius ha deixat de banda l’acordió diatònic (“No tenia forces per sostenir-lo”), però ha ampliat el seu ventall sonor, amb més bases electròniques i fins i tot algun cant de balena .



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.