Tete i deu mans

No va poder fer mai amb ell cap classe, però la “gran lliçó”, en forma d’impulsiva reacció en veure’l tocar el piano, que Albert Bover va rebre de Tete Montoliu no l’ha oblidada mai. “Nano, Bill Evans està mort!”, va etzibar-li el pianista cec del carrer Muntaner a un aleshores jove Bover, que, resident actualment a París, explica que, arreu del món, “quan dius que ets de Barcelona i fas jazz, de seguida apareix el nom de Tete Montoliu”. “El seu tempo, tractant-se d’un músic europeu, és el que més sorprenia”, afegeix el també pianista Ignasi Terraza, que encara recorda tot somrient el ruixat que es va endur de Montoliu quan, una vegada al seu pis, on havia anat a buscar llibres en Braille, va gosar preguntar-li per les particularitats d’un fragment del Soul eyes de John Coltrane que acabava de tocar. “No deus esperar... que te’l toqui dos cops?”, li va engaltar. “Era un pianista de moltíssima personalitat”, defensa tanmateix Terraza. “Escoltaves les dues primeres notes i ja sabies que era ell.”

Bover i Terraza –i Lucia Fumero, filla d’Horacio, contrabaixista seu, tot i que aleshores era un nadó– són els únics pianistes que van tenir contacte amb Tete Montoliu dels cinc que, avui, al Conservatori del Liceu (20.30 h), i en el marc del 54è Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, l’homenatjaran coincidint amb el 25è aniversari, l’agost passat, del seu decés. Xavi Torres i Alejandro Esperanza, nascuts els anys 1991 i 1992, respectivament, no el van conèixer mai, tot i que Torres, resident actualment a Amsterdam, “on se’l respecta moltíssim”, recorda tenir per casa dels seus pares un directe de Montoliu gravat a Terrassa, i Esperanza li professa l’admiració que es dedica als “clàssics”.

Amb dos pianos Yamaha acabats d’afinar per un japonès que ve a Barcelona només de tant en tant, gentilesa del Conservatori del Liceu, Terraza, Bover, Fumero, Torres i Esperanza homenatjaran avui Tete Montoliu amb solos, duos i un repertori amb música popular catalana, peces de figures com Thelonious Monk i Dexter Gordon i cançons de Serrat. “És un orgull veure aquests pianistes mantenir viu el seu llegat”, assenyala, finalment, la filla del músic, Núria Montoliu.