La competitivització de la societat ha acabat afectant els nostres patrons mentals, i és així com un ha d’aguantar, força estoicament, que abans d’un concert aparegui una presentadora i ens digui que l’orquestra que estem a punt d’escoltar és una de les millors del món. Què significa aquesta expressió? L’articulista no ho sabria respondre, però que l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera i el director Iván Fischer són dos dels actius superlatius de l’actual panorama musical mundial és inqüestionable. Ho és tant que no fa falta ni que ens ho recordin perquè les interpretacions ho van deixar àmpliament palès. Si la Simfonia concertant de Haydn ja va mostrar uns colors homogenis i rodons, amb una gran riquesa dels harmònics mitjos, la interpretació, només tres dies després d’haver-la escoltat al mateix Palau amb la Wiener Symphoniker, de la Simfonia núm. 5 en do sostingut menor de Mahler ens va conduir a aquells territoris sonors que només assoleixen els conjunts simfònics més grans. Són resultats tan excelsos i estratosfèrics –i reconec que els adjectius no són suficients per definir el que es va sentir– que empetiteixen altres importants resultats com el que, sense anar més lluny, havíem escoltat uns dies enrere. I és que no només al davant teníem una de les formacions capdavanteres, sinó un immens músic com és Iván Fischer, que ha fet del seu ofici una constant indagació i descoberta musicals. És així com vam poder sentir detalls i construccions que mai havíem sentit, com també equilibrar i dotar d’arquitectura sonora un simfonista a qui, com és sabut, en ocasions la forma se li escapava de les mans. Precisió, detalls i uns solistes que ja a la primera part ens havien delectat amb l’esmentada simfonia haydniana, però especialment amb la Passacaglie de Händel oferta com a bis, ens van permetre escoltar un concert senzillament estratosfèric.