Un musical trepidant

Els Amics de les Arts volien fer un musi­cal canònic, dels que el públic en surt can­tant la tonada i tenen el seu gir emo­ci­o­nal i de sor­presa col·lec­tiva. Han fet el reper­tori de zero, al ser­vei de la història, escrita amb Marc Arti­gau i Mino­ria Abso­luta. El musi­cal roda com un llam­pec: 90 minuts de viatge a través d’un pro­ta­go­nista anti­he­roi (Aran). Qui no s’ha empi­pat mai perquè els pares sor­tien de la quo­ti­di­a­ni­tat amb alguna excen­tri­ci­tat? Qui ho diu, que les millors històries no són les de casa?

Pares nor­mals per­met una iden­ti­fi­cació cons­tant, encara que aquests pares siguin pin­to­res­cos i la peripècia diver­tida sigui popu­lar i per a tots els públics. El musi­cal se cir­cums­criu a una comèdia amb cançons, en rea­li­tat. Per això, en el repar­ti­ment hi ha actors que can­ten i que ballen (més que can­tants que actuen), per bé que aquesta línia cada cop és més prima. L’espai és diàfan com una pista de ball. Els músics estan inte­grats a la sala de kara­oke Moi­xi­ganga. Els pocs ele­ments que hi tran­si­ten són con­cep­tu­als. Tant repre­sen­ten seients d’avió com pea­nyes on posar-se a ballar. I la taula cir­cula del dret i del revés, útil. Les pro­jec­ci­ons a les cor­ti­nes (un 6x4 que evoca els vídeos de la infància) i l’espai de neons futu­rista com­ple­ten el qua­dre. No s’espe­rin gran maquinària escènica, no cal. Això garan­teix el ritme frenètic car­re­gat de cançons (de pat­xanga o bala­des).

Les par­ti­tu­res sonen incon­fu­si­ble­ment a Els Amics de les Arts. Pot­ser les lle­tres ja no són aquells con­tes ima­gi­na­tius de tres minuts, sinó que com­ple­ten la història amb una pàtina més super­fi­cial. Capa per capa, es va expli­cant la història. Ah, i de què va Pares nor­mals? Un fill advo­cat (Enric Cam­bray, la comi­ci­tat domina les decep­ci­ons del per­so­natge) que fa qua­tre anys que tre­ba­lla a Chi­cago torna a Bar­ce­lona per cele­brar els 25 anys del kara­oke dels seus pares, uns excèntrics psicòlegs que esbra­ven les ten­si­ons dels paci­ents (i les pròpies) can­tant i ballant. Aquests pares (Anna­bel Totu­saus i Albert Pérez, des­bo­cats) no són gens nor­mals per al fill: li fan pas­sar ver­go­nya però alhora gene­ren molt bon ambi­ent en el seu entorn. Fills del Maig del 68 són més deso­be­di­ents que l’Aran (una ombra trèmula del 15-M).

Els altres intèrprets (Anna Here­bia, Ber­nat Cot, Víctor Gómez) es des­do­blen en una pila de per­so­nat­ges, entre els quals des­taca la Nora (Júlia Tor­res), la xicota ame­ri­cana capaç de posar Amèrica al banc dels acu­sats, i la Laia (Júlia Bon­joch), la presència que con­vida que Aran se salti aque­lla nor­ma­li­tat de fill i advo­cat exem­plar. El fre­go­lisme cons­tant enri­ola amb per­so­nat­ges de molt poc traç i molt ràpida cari­ca­tura. Com anell al dit per a un mun­tatge com aquest. Molt aire desen­fa­dat d’Els Pira­tes d’El Maldà, de Pega­dos, d’Egos Tea­tre, de La Cubana..., on la broma exa­ge­rada i la per­ruca estra­folària for­men part del codi. Hi caben saba­tes de talons per al bufet d’advo­cats. El pro­ta­go­nista és l’Aran, però és un anti­he­roi en tota regla: la deter­mi­nació dels altres que l’empeny d’un lloc a un altre. La direcció de Sergi Bel­bel és àgil i els movi­ments no espe­cu­len en impo­nents figu­res, sinó que juguen a l’humor i a un chim­pum per a cada tema. Els Amics de les Arts, amb tots els neons can­vi­ant de color, han tret la seva pàtina pop sense obli­dar els girs emo­ci­o­nals amb què es diver­tei­xen i s’emo­ci­o­nen. El final, ten­dra­ment apoteòsic, esclata. Cele­brem, és clar, aven­tu­res de musi­cals comer­ci­als en català menys habi­tu­als ara que en altres èpoques: Pares nor­mals con­viurà amb Gol­fus de Roma, Bye bye, mons­tre i El petit príncep. Les millors històries són les que s’expli­quen a cau d’ore­lla. I si són elec­trit­zants, encara millor.