Uns brodats de Gaudí

La proverbial confusió entre tapissos i brodats afecta sense remei algunes de les obres més cèlebres de l’art tèxtil medieval, com l’anomenat Tapís de Bayeux o el més nostrat Tapís de la Creació, que en realitat són obres fetes segons la tècnica del brodat. És per això que el conjunt de tres brodats que dona a conèixer l’exposició Gaudí i les 40 hores. Renovació i art efímer al convent de Sant Jeroni, i que es podrà visitar a Can Balaguer, a Palma, fins al 28 de febrer, tampoc n’han estat l’excepció i des de la roda de premsa del 21 de novembre passat que s’ha anat repetint que han sortit uns “tapissos” inèdits d’Antoni Gaudí.

En qualsevol cas, la història es remunta al 2016, quan el restaurador Pere Terrasa feia l’inventari del convent de Sant Jeroni de Palma i, entre frontals d’altar i parament tèxtil de tot tipus, van aparèixer dues peces que li cridaren poderosament l’atenció. I fou gairebé en sincronia que ell mateix va trobar, a la biografia de l’escultor Joan Matamala intitulada Antoni Gaudí: mi itinerario con el arquitecto (1960), la referència a la relació d’aquest amb el convent de Sant Jeroni i la seva voluntat d’ajudar les monges a abaratir costos per tal de renovar les decoracions del temple per a les festivitats litúrgiques.

Corria l’any 1912 i l’arquitecte ja es trobava en la fase final de la seva intervenció a la Seu de Mallorca per encàrrec del bisbe Campins quan proposa la possibilitat d’abaratir costos creant nous domassos i penjants a partir d’una operació de “reciclatge” de teixits sobrants. Ell mateix demana retalls a tapissers de Barcelona i també mana cercar espigues i pàmpols de raïm i ho disposa entre dos vidres, per tal que li servís de model a la brodadora, de la qual desconeixem el nom. Ella havia de traspassar el disseny gaudinià damunt una tela de canemàs (cristogrames, formes al·legòriques de l’Eucaristia...) que el mateix Gaudí hauria retallat, amb teles de diferents textures i disposat indicativament damunt la superfície.

Al final, però, el projecte resultà inviable per les hores de feina que requeriria. Les proves es guardaran, doncs, sense llençar-les, perquè no se sap mai... –diuen que les monges ho guarden tot, però tampoc guarden qualsevol cosa–. A més, val a dir que a part de les peces descobertes, entre l’aixovar litúrgic del convent va aparèixer encara un tercer brodat en una col·lecció particular d’Algaida i procedent del llegat de Mn. Guillem Puigserver, capellà erudit i també relacionat amb el convent.

Així doncs, comptat i debatut, el Gaudí que ens revelen aquests brodats d’aplicació, d’insòlita modernitat, és un Gaudí decorador i escenògraf a la vegada, que ens agrada anomenar el “Gaudí efímer” (i que és un Gaudí de pòsit profundament barroc, ni que amb aquesta impressió jo escombri cap a casa). Un creador que ja de ben jove tant realitzava un projecte de carrosses per a una desfilada commemorativa com dissenyava un “jardí artificial” per a una vetllada literària i musical a la Sala de Blanqueig de Mataró.

Però “tocar” Gaudí fa respecte, més encara si volem mirar-lo diferent o gratar-ne aspectes poc coneguts, com si ja no se’n pogués dir res més. I per bé que disposa d’estudis magnífics i grandíssims experts, la seva figura també ha estat apropiable des de molts punts de vista: sacralitzada, mistificada, fossilitzada, banalitzada, mercantilitzada...

Per sort nostra, Gaudí sempre acaba rebel·lant-se (en aquest cas, amb b alta) d’alguna manera, com una torrentada desbordant, impermeable als tòpics i als etiquetatges fàcils. És per això que quan des del llenguatge periodístic es parlava de “verificar”, “certificar” o “autentificar” els brodats, tot plegat em semblava massa gruixut. Simplement, tenim la força i la potència d’una obra singularíssima i una narració escrita de primera mà, que en reforça l’evidència; una obra que casa amb una font de manera feliçment harmònica, quasi incontestable. Gaudí sempre és una sorpresa i encara té partit i recorregut.

D’altra banda, 40 són les hores, segons els càlculs que feia sant Agustí, que Jesús hauria passat dins del sepulcre. Aquest tipus de culte, consistent en l’adoració de l’Eucaristia mitjançant l’exposició de la custòdia, té un caràcter fonamentalment expiatori i la seva celebració podia tenir lloc en qualsevol època de l’any, per bé que era molt habitual en temps de carnestoltes, a manera de purificació abans de la Quaresma. Val a dir, però, que aquesta exaltació eucarística es feia mitjançant un artefacte que era escenografia pura, consistent en un monument semblant als de Setmana Santa (que precisament a Mallorca s’anomena “Casa Santa”).

Potser és més casual que significatiu que durant els seus sojorns a Palma Antoni Gaudí freqüentés Sant Jeroni amb aquest objectiu de profunda significació expiatòria, quan ell mateix ja estava immers en la construcció del temple expiatori per excel·lència que havia de ser la Sagrada Família.

El cas és que l’exposició a Can Balaguer ha estat un pretext magnífic per treure a la llum una petita part de l’immens patrimoni –sobretot tèxtil i d’orfebreria– del mateix convent de monges jerònimes i que s’exposa constituint un Monument de les 40 hores, que podem imaginar semblant al que Gaudí devia visitar, amb la magnífica portalada brodada i el nogensmenys preciós antependi o frontal d’altar de la Dormició de la Verge, les dues obres del segle XV, o la superba custòdia del segle XVIII.

Així mateix, la mostra també ens ha permès, i de manera gens forçada, introduir la importància de la comitència femenina, destacant el paper de les riques germanes Sureda –Sor Anna Maria i Sor Constança–, que van fer del convent un espai de promoció artística, des de la construcció del nou presbiteri o el retaule major, fins a les seves pròpies cel·les, concebudes gairebé com a luxosos apartaments, i que l’any 1699 paguen també unes magnífiques sacres de plata, que són una altra de les exquisideses que integren el monument exposat. El convent com a “Ciutat de les Dames”.

Patrimoni de primera magnitud que es conserva inalterat, i reblat encara per aquests preciosos testimonis de la intuïció genial i sempre sorprenent d’Antoni Gaudí. Una sort i un regal.

*Professora d’història de l’art a la UAB i comissària de l’exposició juntament amb Pere Terrasa.