Llibres

MARIA CAMPILLO

PROFESSORA I AUTORA DE LES MEMÒRIES ‘EL BALNEARI’

“La realitat s’obstina a assemblar-se a la ficció”

Hi ha un esforç per unificar memòria i recerca, però l’objectiu era que en sortís un relat que funcionés com a obra literària
Els que conservem els records de com ens vam fer grans, retenim un món molt sensorial, ple d’olors, gustos, objectes

Maria Campillo Guajardo (Alhama de Aragón, 1953), una de les primeres especialistes en la literatura catalana de la guerra i l’exili, ha sorprès amb un llibre molt personal que, a través de la història del gran hotel i balneari Guajardo, que el seu rebesavi va fundar a finals del XIX a Alhama, a prop de Calatayud, reconstrueix no només la memòria familiar, sinó també la de tota una època, que va de l’esplendor a la decadència, mentre passa comptes amb la seva pròpia educació sentimental. Llibre de memòries i quasi novel·la d’aprenentatge, El balneari (L’Avenç) opera el miracle, com les aigües termals, de guarir i entretenir.

Com neix la necessitat d’escriure aquest llibre?
Sempre havia pensat escriure alguna cosa del balneari, perquè tenia uns personatges, tal com els podia recordar, que donaven per a molt. A les presentacions d’altres llibres meus, n’havia explicat alguna anècdota, com ara que va ser hospital militar durant la Guerra Civil, però va ser en una espècie de performance que va organitzar L’Avenç a propòsit del Je me souviens, de Joe Brainard, que vaig parlar dels banys, i la llum que hi havia, i l’olor de l’aigua. I la Núria Iceta em va animar a posar-ho per escrit.
La jubilació de la universitat l’ha ajudat a trobar el temps?
De fet, primer volia completar les cròniques de l’Allez!, Allez! i de La brigada del vidre amb un tercer llibre sobre els bombardejos de Barcelona, però la Núria i en Josep M. Muñoz em van demanar que abans escrivís els records del balneari. M’ho vaig agafar amb temps, perquè la guerra i l’exili els tinc al cap, però la història del termalisme no la coneixia.
Però aquesta no és pas una història del termalisme.
El llibre és alhora la història d’un balneari familiar i una educació sentimental, gairebé una novel·la d’aprenentatge, encara que no és una novel·la. De fet, hi barrejo molts gèneres per mirar d’entendre com és que la meva família va fundar aquell món. Per això la història dels balnearis s’articula amb la memòria personal i la familiar, sobretot a través de la meva tia i la meva mare, i en part de la meva àvia. Un balneari d’aleshores no era pas com un d’ara. Hi havia un metge que et prescrivia els banys, que eren molt ritualistes, i estava prohibit prendre les aigües sense les seves indicacions perquè deien que et podies morir, i de fet ja hi havia mort algú.
De fet, hereten una tradició europea.
La meva família va comprar la idea del guarir-se i divertir-se que s’havia implantat a Europa al segle XIX. Tot això avui dia és bastant impensable. Des de la distància, queda la idea d’un temps perdut, proustià clarament, però aquest temps antic també es relaciona amb una modernitat que ho va canviar tot. L’alberca de los Padilla, on s’havien dedicat a fer cànem per a les espardenyes, al final es transforma en un gran llac navegable... Per això dic que el meu rebesavi era un Julien Sorel, que connecta amb l’estiueig antic i també, com em va comentar fa poc Francesc Parcerisas, amb la manera de ser infants d’abans.
Ha mantingut noms i expressions en castellà per respectar aquell món?
Com que tinc molt bona memòria, les frases en castellà, amb baturrades i aragonesismes, són reproduïdes exactament com van ser dites. Quan la meva àvia diu que en tal “es un desustanciado”, és exacte. Hi ha un esforç per unificar el que jo en recordo, la memòria de la família, les investigacions sobre el termalisme i la poquíssima documentació sobre el balneari que he trobat, però l’objectiu era que en sortís un relat que funcionés com a obra literària. Defenso molt la narrativa no ficcional, perquè ja ho deia Pla: “La literatura no és més que un esforç contra l’oblit.”
Els personatges i la història, de fet, podrien ser inventats i funcionarien igual.
Exacte. Si al final incloc l’arbre genealògic és perquè la gent fàcilment pot oblidar que aquests personatges de què parlo són reals. I aquí hi ha el nucli del meu pensament: la realitat té una tendència molt tossuda a assemblar-se a les seves formes de representació, i a vegades, de tant obsedir-s’hi, ho aconsegueix.
Aquesta teoria està perfectament dibuixada al capítol sobre el rodatge al poble de ’Los jueves, milagro’, de Berlanga.
Fixa’t en la frontera tan fina que hi ha entre realitat i ficció: a la pel·lícula hi surt un batlle, que figura que és el meu oncle, però l’interpreta un actor. En canvi, hi surt la botiga real del meu oncle. I surt un balneari que no és el meu però que ho serà al cap de poc, polsós i decrèpit. Els extres són els únics que són reals perquè es representen a si mateixos i, quan es projecta la pel·lícula damunt un llençol a la placa, surten d’entre el públic a saludar, com la tía Cojica. És una escena una mica felliniana però que surt de la capa profunda del llibre, que explica que la realitat s’entesta a imitar la ficció.
Però és que alguns personatges són autèntics tresors!
Els personatges que tinc donen per molt, i tant, com el tío Dionisio, del qual se m’han enamorat un parell de lectores, i que és exactament una barreja entre el baró de Charlus i un tipus repolinat sortit de les novel·les sicalíptiques d’El Caballero Audaz. Si l’estires, és un personatge molt literari.
Hi havia una relació molt estreta amb els treballadors del balneari, fins al punt que als cinc anys va demanar al jardiner si voldria ser el seu pare.
Sí, en Pascual! És que ens deixava jugar i embrutar-nos amb la terra. És la mateixa imatge que reprenc al final del llibre, que acaba amb les cuques i els grills que posàvem a navegar pels corriols i les sèquies, i al final tot naufragava. El Rosebud no és sinó la memòria de la infantesa, que és el que ens unifica a tots plegats. Els que conservem els records de com ens vam fer grans, retenim un món molt sensorial, ple d’olors, gustos, objectes. L’educació sentimental comença per la vida física. També hi havia, però, la presència de la mort, que hi surt unes quantes vegades.
Però interpretada des de la innocència, perquè juga amb el doble punt de vista de la nena que era i la narradora d’avui.
Per mi és molt important la reflexió sobre les formes del record, i com et construeixes a través d’ells, perquè el passat no existeix, és un país estranger. De nens, ens educaven com podien, per exemple en la por. El tío Dionisio, sense haver estudiat pedagogia, ens feia anar al meu germà Salva i a mi per la galeria de banys a les fosques, perquè no fóssim uns bledes. D’algunes coses de la vida ens n’assabentàvem per les cambreres: elles xerraven i nosaltres fèiem la nostra interpretació, perquè ningú no t’explicava res. És la primera vegada que vaig sentir que, quan et casaves, els primers mesos són com una borratxera.
També és a través d’elles que descobreix que el català és “una anomalia”, quan les veu estranyar-se de la llengua que parlen uns turistes de pas.
Era sorpresa, però no hostilitat com la sentiria més endavant quan un nen titlli de “polaca” la filla del cap d’estació. S’estranyaven d’una cosa que per mi era normal però que en realitat només passava els estius que anàvem a Roses, a casa de l’àvia paterna. Per a una nena, això significava que el català només el parlaven les criatures i els vells, però no la resta de la societat. Era com una llengua per a les vacances. A Alhama, tenir aquesta percepció era comprensible, però que a Barcelona només parléssim en català a l’escola Montessori no ho era gens. Quan a classe explicava la postguerra, posava sovint aquest exemple.
De fet, prové d’un entorn castellanoparlant que no li ha impedit ser una de les millors especialistes en literatura catalana contemporània.
La gent que s’ha dedicat a estudiar literatura catalana solen haver llegit en Patufet de petits. Jo no. En Jordi Castellanos, quan va acompanyar-me a Alhama l’any 1985, em va dir al·lucinat: “Però tu d’on surts?” No hi entenia res, perquè el meu és un cas com un cabàs.
Encara que siguin unes memòries, es llegeixen ben bé com una novel·la.
De fet a dins hi ha detalls de novel·la gòtica, perquè tinc l’honor d’acreditar una àvia fantasma, que va morir jove i encara es passeja per la terrassa del menjador gran. Fins i tot hi ha un Romeu i Julieta, quan em prohibeixen sortir amb el nen que m’agrada perquè és el fill d’una bugadera de casa. També és una novel·la d’iniciació, com Els Buddenbrook, amb l’ascensió i caiguda dels Guajardo.
I també és el retrat d’una època.
Tinc molt present que les històries familiars expliquen èpoques. S’hi poden rastrejar les vicissituds econòmiques, els desclassaments en totes direccions, les mentalitats, les formes de vida. Els desclassaments cap amunt i cap avall són increïbles. En una generació, els Guajardo passen de ser ferrers a formar part del món dels Hispano-Suiza i les fotografies amb plaques Lumière.
Hi ha una reivindicació implícita del paper de les dones?
La història de les dones no és només la de les grans investigadores o de les represaliades, i ho puc dir jo que he escrit tant sobre aquest tema. La meva àvia va treballar seixanta anys al balneari sense contracte i sense cobrar. Forma part de les dones fortes de la família, com la tia Paz, que deia allò de “en Madrid solo llevamos zapatos rojos las putas y yo misma”. Són dones de molt de caràcter, tant les Guajardo com les Padilla. Però les primeres que van poder estudiar van ser la meva mare i la meva tia.
En algun moment també contraposa el món de la postguerra de Barcelona i de Madrid.
A Barcelona havíem estat el súmmum de la modernitat, amb els grans magatzems El Siglo, que es cremen el 1932 i jo els acabo coneixent en un estadi decadent. A Madrid, en canvi, descobreixo el luxe de les Sederías Arellano, i en quedo fascinada, encara que l’abric que em regalen és fet a Igualada. Catalunya continuava sent la fàbrica d’Espanya. Hi havia també una diferència abismal entre un pis ric del barri de Salamanca i un de l’Eixample. En aquest capítol de la tia Paz, però, m’ha agradat recordar les “sigleras”, que eren les dependentes del Siglo, un nom que s’ha perdut, a diferència del de “llucietes”, que era més genèric per referir-se a les modistes.
La distància ha ajudat també a amorosir l’aspresa de certs records?
Hi ha una imparcialitat volguda. Uns eren rics, gairebé senyors feudals, i altres eren franquistes, però no els jutjo. Els descric amb força empatia, fins i tot quan esmento que el tío Dionisio em deia que jo era un chicazo. La bufetada de la meva àvia Asunción, que podia haver tingut present, no adquireix cap to rancorós. Al contrari, recordo com rebia les venedores del mercat, com si fos la Víctor Català, que venien a ensenyar-li al llit les pomes i les peres. No, no prenc partit i soc molt equànime amb ells. És la literatura la que els redimeix de l’oblit.

Un retorn a la ruïna del passat

Quan Maria Campillo tenia nou anys, la seva mare va considerar que ja n’hi havia prou de llegir Los cinco i Guillermo Brown, i li va posar a les mans un exemplar de Tom Sawyer. Era molt petita, però ja va tenir la intuïció que allò era una altra cosa. “Ara, de gran, puc dir, com Gabriel Ferrater, que ‘em sembla que em semblava’ que la diferència entre Guillermo Brown i Tom Sawyer era la literatura”. Era, doncs, de justícia que El balneari estigués dedicat a la mare, encara que cada un dels personatges amb què articula els capítols del llibre, des de l’abuela Asunción, amb el seu tocador ple de relíquies, o el tío Dionisio, que feia honor al seu nom com a bombollejant seductor dels anys vint, fins al jardiner, el cuiner, el rector, la guardadora o el metge, podria tenir una novel·la sencera al seu servei. És mèrit sense cap dubte de Maria Campillo, que des de la primera frase (“El Balneario Guajardo avui és una ruïna”) sosté un pols magnètic entre la literatura i el record, entre els poders de la narració i el respecte a les persones i als fets, perquè en la destil·lació es faci present alguna cosa que potser tenia a veure amb la felicitat. Al capdavall, si el passat, com adverteix en el pròleg, és un país estranger al qual no podem tornar, deu assemblar-se al rutilant saló modernista del balneari Guajardo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia