“Els museus són el ‘braç armat’ del patrimoni”

Bé, els de la primera generació tindrien uns cinc o deu anys més. El que passa és que jo era joveníssima quan m’hi vaig incorporar. Hi soc des del començament, això sí. El sistema museístic no existia. En aquells orígens, tot era nou, tot estava per fer i tot era engrescador.

M’agradava l’art. T’he de dir que després he anat coneixent tots els altres museus i me’ls estimo tots igual. Però a l’origen hi havia aquesta meva passió per l’art, que mantinc. En vaig fer la segona carrera. La primera, història. Soc una persona a qui, diguem-ne, costa estar quieta i la recerca no era el meu fort. Donar classes tampoc em feia el pes. Vaig tirar per la gestió. I dins de la gestió vaig pensar que en els museus hi podia encaixar. Em venia de gust treballar en el món del patrimoni. Soc igualadina i vaig començar, encara d’estudiant, al Museu de la Pell, fent fitxes d’inventari, les famoses fitxes verdes. Llavors per la facultat va córrer que es necessitava gent per a l’acabat de crear servei de Museus de la Generalitat. I cap allà vaig anar. Parlem de l’any 1982 o 1983.

Els museus existien, evidentment; no pas els que hi ha ara, és clar. Però d’organització no n’hi havia cap. I les plantilles eren minses. S’havia d’endreçar i de cohesionar tot.

No. És que hi havia entusiasme. Tots érem joves i teníem ganes de fer coses. A més, ens ho vam passar molt bé.

Nosaltres ja teníem clares una sèrie de coses. Per exemple, la dimensió territorial. La idea que no tot passava per Barcelona, on per descomptat hi ha els grans museus. Però fora de la capital hi havia, i hi ha, món. El concepte de la primera tongada de museus comarcals del conseller Max Cahner és el mateix concepte traslladat avui dels museus de territori. Després es va acabar veient que replicar a cada comarca un museu semblant no tenia sentit, com sí que en té per als arxius i les biblioteques, perquè els museus han de reflectir una realitat, que és la del patrimoni cultural que tenen. Les col·leccions són diverses. I sí, sense verbalitzar-ho de la manera que ho fem ara, es buscava el museu social. I la professionalizació, aquest va ser el gran pas, sense menystenir la gent que durant anys va estar fent feina soterrada sense que els reconeguessin.

Molta fe, creure-s’ho i resiliència. Oi tant. Els equips dels museus s’ho estimen apassionadament, i per això el sistema funciona. Evidentment que hi ha hagut un increment de pressupost, professionalització… però bàsicament el sistema funciona perquè hi ha uns equips molt treballadors i militants. Sens dubte. Que ha sortit una pedra no sé on, que cau una casa de no sé quan... A qui envien els ajuntaments? Als museus. Són el braç armat del patrimoni, no només del que conserven dins les seves portes. Si en fan, de feina...

Hi va haver un moment, no només als museus sinó a tota la cultura, en què prevalia la paraula gestió cultural. Jo mateixa en vaig cursar el màster. Però sempre deia el mateix: menys gestió i més poesia. És evident que la gestió s’ha de fer i bé, perquè forma part de la professionalització i són recursos públics. Ara, la gestió per la gestió per favor no. La gestió per treballar millor, per descomptat. Aquest moment va ser dur, sí, perquè tot semblava enfocat al benefici, a treure resultats immediats, als rànquings, als visitants pels visitants… Crec que amb la sensatesa de tothom la cosa s’ha resituat.

Hi ha coses que passaran i els museus continuaran. És doble, el sentit. Un, i és la primera raó de totes: preservar el patrimoni. Inventariar, documentar, conservar, restaurar, adquirir, exhibir… Això jo crec que s’ha fet bé sempre, i ni s’ha acabat ni s’acabarà mai. L’altre: servir a la societat, al país, estar al mig de tot arreu on s’ha de ser. I això els museus, petits, mitjans i grans, també ho estan fent. Se’ls demana moltíssim: que siguin un centre d’acollida, d’educació, de salut, de turisme, d’inclusió, de diversitat… Com les biblioteques, un lloc per emmirallar-se. En canvi, altres equipaments aquest pas encara no l’han fet.

No tanta, no. Però també. Evidentment que estem per sota del que es necessitaria. Però els esforços s’han multiplicat. Els esforços econòmics de totes les administracions han estat enormes. Que encara no en fem prou? No, és clar. El gran problema que tenen els museus en l’actualitat, més que de diners, que també, són les plantilles, curtes i poc diversificades per poder assumir tots aquests reptes, vells i nous, que se’ns estan plantejant. En alguns llocs, perillosament curtes.

Va ser un període de reculada. I no és que els museus vinguessin de cap escenari ideal. Els recursos van ser mínims arreu i durant anys les plantilles no es van incrementar. Hi ha una generació al mig, entre la nostra, que ja som grans, i la que puja amb força, que s’ha perdut. Ha costat remuntar i tornar a una certa normalitat. Ara podríem dir que les administracions han recuperat les aportacions econòmiques precrisi. Però encara estem lluny d’una situació òptima i ja no diguem homologable als estàndards internacionals.

Si ens comparem amb els grans museus, un altre univers. Ara, el que hem de tenir present són les particularitats del nostre teixit museístic. El nostre índex de museus per població és altíssim. Tenim un munt d’equipaments, petits, arrelats, monogràfics, repartits. Això no passa en cap més territori de l’Estat i en pocs països. I s’explica per la història mateixa de Catalunya i per la nostra manera de ser. Aquesta necessitat que tenim de reivindicar la nostra identitat, d’autoreconèixer-nos constantment. Ho hem de guardar tot, ho hem d’explicar tot. Cada lloc, cada racó, cada tema han de tenir el seu embolcall museístic. El sistema de museus català diu molt de com som.

Sobrar no sobra res. I de museus registrats no en va tancar cap. Ara, una de les meves grans batalles, i no sempre me n’he sortit, ha estat no multiplicar-nos més i mantenir en condicions el que tenim. Donem una mica més de benzina a aquest sistema tant bo i deixem que es consolidi i que agafi gruix. No hi ha setmana que no surtin iniciatives museístiques noves, públiques i privades. He dedicat una pila d’hores a racionalitzar-ho. Un museu és un equipament car. De mantenir; de fer també, però sobretot de mantenir. Museus nous en detriment dels que ja tenim? Mai de la vida. Les administracions supramunicipals tenen clar que ara no ho podem assumir. L’administració local, no tant. Tranquil·litat: quan puguem, ja valorarem quins nous museus necessitem i que ompliran forats. Aquesta és una de les grans idees del pla de museus: la prioritat en aquests moments és enfortir-nos.

Sí, amb visió 2030 i revisable cada dos anys. Es va treballar internament i consensuadament. Es va presentar en un moment complex per al país, el setembre del 2017, i encara hi havia temes que no es tocaven perquè no eren a l’ordre del dia, com la digitalització, però ara ja el toca. O el benestar. La crisi de la pandèmia ens ha obligat a replantejar una sèrie de coses. És el que et deia abans: als museus no parem de demanar-los nous esforços.

Te n’has de blindar. “Jo vaig cap allà”, m’he dit sempre. Fas el que et demanen, obvi, perquè l’administració és piramidal. Però has de tenir clar quin és el teu camí i on vols arribar. I jo l’he tingut. Un objectiu era tirar endavant el pla de museus i l’altre, incrementar el pressupost. Quan aquests diners han mancat, o continuen mancant, he mirat de substituir-los per l’escoltar a absolutament tothom. He anat a tot arreu i he volgut conèixer tothom. “Potser no et podré ajudar del tot, però vindré, t’escoltaré i si pateixes vull patir amb tu.” Aquesta ha estat la meva manera de fer i de ser.

No, no.

Sí, però en general tots i totes ens han deixat fer força. Que a algun, o a alguna, no l’importava ni poc ni gaire? Algun cas hi ha hagut. Tots han intentat fer alguna cosa que sortia del camí traçat. Algunes les hem fet i d’altres, no. Hi ha sectors potents que han pressionat perquè es fessin museus que des de dins del servei no veiem clar: hem posat tots els bastons a les rodes i no s’han fet. Però també n’hi ha que hem acabat veient que sumaven, hem rectificat i ens hi hem posat a totes. Un nou museu que em crec moltíssim? El Museu del Barroc de Catalunya, a Manresa. T’ho torno a dir: de projectes de nous museus en surten dia sí dia també, però cal posar-hi ordre.

El museu de la poma. És clar, jo vaig pensar que era de la poma que es pela i es menja, i no, era de l’Apple, però com que no els van donar permís li van posar museu de la poma. A qualsevol cosa li’n diuen museu, quan són mers negocis, però no passa res: la paraula museu no ha de ser privativa. En algunes comunitats autònomes, per llei ho és, de privativa. La llei catalana és més liberal en aquest sentit. El museu de l’embotit, del torró... Què et demostra això? Que museu és una paraula prestigiada i que tothom sap què vol dir.

El confinament, Sixena... res d’això va ser fàcil. Però, sostingudament, el més dur ha estat treballar amb una plantilla absolutament insuficient i tensionada al servei de Museus.

El dia que vam presentar el pla de museus al Palau Nacional, el treball en xarxa, el pla de renovacions de les museografies, fetes o en curs (als museus Pau Casals, Morera, Vinseum, Diocesà de la Seu d’Urgell, MNAT, Solsona...), la política d’adquisicions de la Col·lecció Nacional... Ja veuràs quan al gener es presentin les compres d’aquest any, hi ha peces espectaculars!

Que escolti i que tingui sensors a tot arreu.