Cadaqués, art, El Punt Diari i les Polaroid de Moisès Tibau

Moisès Tibau (Cadaqués, 1963) sempre ha tingut clar quines són les quatre coses que voldria conservar per sempre: el morter de marbre de l’oncle matern, els tresors recollits al mar, la biblioteca dels pares i els negatius fotogràfics. La vida resumida en quatre elements.

Ho va confessar davant de la càmera en una entrevista realitzada l’any 1986 per un periodista de Televisió de Girona, i ho va confirmar recentment a Anna Pujols, l’encarregada de prologar el nou llibre de la col·lecció Girona Fotògrafs (Rigau Editors i Ajuntament de Girona), que recull una selecció d’una vuitantena d’imatges de la primera època de fotoperiodista i una petita representació d’imatges capturades amb la càmera Polaroid que mostren una mirada més experimental.

I és que l’art i la “creativitat com a bandera” –en paraules d’Anna Pujols– també han acompanyat aquest fotògraf al llarg de la seva trajectòria professional i vital, viscuda a mig camí entre Girona i Cadaqués, que sempre li ha estat mirall. Vora el mar, allà on va néixer; va vendre les seves primeres pintures ja amb cinc anys a veïns, turistes i estiuejants; i va saber distingir morranells de bertonells, que són més tímids.

Un contrast ben patent a les imatges que es recullen. Per una banda, la mirada contemplativa d’una turista que pren el vermut en una terrassa, el cos nu d’una dona enlluernat perla llum solar en primer terme mentre al fons es pot llegir en un senyal la prohibició Nudisme No; o els retrats d’en Panxito Marquès o Enric Parlet, marcats per les inclemències d’una vida laboral més que dura. Per l’altra banda, les xemeneies de fàbriques com la Torras Hostench, que no para de fumejar; una anciana carregant la compra mentre la mainada campa lliurement pel carrer; el carnestoltes celebrat a l’hospital psiquiàtric de Salt l’any 1984 o aquell viatge a Londres per cobrir el mític concert de Live Aid.

Per sort, com escriu Pujols, la generació d’en Tibau i El Punt Diari van coincidir en temps i en espai. “Els joves fotògrafs –Joan Castro, Dani Duch, Lluís Vilardell, Pere Duran, Xavi Ruiz, Miquel Ruiz i Manel Lladó, tots ells apadrinats per la figura de Joan Comalat i per la llibertat creativa que els donava Enric Marquès– hi posaven les ganes i la voluntat d’aprendre; El Punt Diari –que representava la llum, la connexió amb l’antiga premsa republicana–, l’atreviment i el risc.” I si en aquesta etapa Robert Capa i Cartier Bresson eren els models a seguir, per als retrats va ser la influència de Richard Avedon i Helmut Newton la que li va permetre oferir una “mirada sense artificis” a l’hora de captar artistes com Pep Camps, Josep Niebla, Lluís Güell, Modest Cuixart, Montse Costa, Emília Xargay, Maria Àngels Feliu, Piculives, Torres Monsó, Xicu Cabanyes i tants d’altres.

Tibau va coincidir en un moment àlgid de l’oci nocturn a la Girona dels vuitanta. Hedonista? Sí, però la combinació del beure es feia amb el veure i en locals de moda com el Nummulit, el Nummu, a més de copes, música i billar, també hi organitzaven exposicions, presentacions de llibres i concerts. També a la discoteca més popular del moment, Boomerang, el Boome, la difusió artística era compatible amb la nit. S’hi van fer concerts de Los Burros, La Madame, N’Gai N’Gai i, més endavant, els de Sopa de Cabra i Umpah-pah. També les anomenades Nits d’Art o la publicació de la revista Boomerang Papers. D’aquella col·laboració sorgeix la influència de l’art pop en Moisès Tibau, i fotografies d’aquelles que deixen petja, com la de Farners Colomer, als lavabos de la discoteca mentre tres nois drets i d’esquena –un d’ells, amb barret, que es gira i mira– pixen.

Dels seus quatre desitjos, un sabem que es manté: els negatius que es custodien al Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de l’Arxiu de Girona i que ara podem disfrutar en aquest llibre.