Art

Crims a l’Espanya de Franco

El Museu d’Història de Catalunya exposa les armes i les fitxes policials dels actes delictius a la postguerra

Els reclu­sos de la presó Model de Bar­ce­lona esta­ven acos­tu­mats a interac­tuar amb la gent del car­rer des de les fines­tres de bar­rots. I això mateix és el que es va pen­sar que faria Ray­mond Vac­ca­rizzi quan va sen­tir que una dona, Antoi­nette Ferré, el cri­dava pel seu nom. Però enlloc d’una con­versa agra­da­ble es va endur un tret al cap que li van dis­pa­rar amb una esco­peta per caçar ele­fants des de l’edi­fici del davant. Vac­ca­rizzi era un capo de la màfia lio­nesa i el seu assas­si­nat, el 1984, va fer obrir els ulls a la soci­e­tat de l’Espa­nya que havia sor­tit de la inter­mi­na­ble dic­ta­dura. “Fins lla­vors, es creia que, en un país tan desor­ga­nit­zat, era impos­si­ble que hi pogués haver crim orga­nit­zat; cosa falsa, perquè el crim orga­nit­zat ha exis­tit sem­pre, des d’Alí Babà i els 40 lla­dres”, diu l’escrip­tor de novel·la negra Andreu Martín en el paper de comis­sari d’una expo­sició imper­di­ble, Crim i delicte (fins al 26 de febrer), al Museu d’Història de Cata­lu­nya (MHC).

Obli­din-se dels anys vui­tanta perquè en aquest pro­jecte expo­si­tiu xala­ran de valent quan es topin amb mate­rial de les qua­tre dècades ante­ri­ors: dife­rents vitri­nes cus­to­dien cen­te­nars d’armes i estris que van uti­lit­zar per matar, robar i esta­far “delinqüents de debò, no de pel·lícules” durant els temps fos­cos del fran­quisme. Nava­lles, gani­vets, des­trals, palan­ques per obrir por­tes de cases i cot­xes, naips tru­cats, bit­llets, mone­des i tabacs fal­sos, un apa­rell de fusta per tru­car el comp­ta­dor de la llum, una sonda per pro­vo­car avor­ta­ments clan­des­tins, sogues, con­de­co­ra­ci­ons i insígnies mili­tars adqui­ri­des en mer­cats ambu­lants que ser­vien per fin­gir frau­du­len­ta­ment una inva­li­desa per feri­des cau­sa­des durant la Guerra Civil...

Tots aquests objec­tes pro­ce­dei­xen de l’antic Museu de l’Ins­ti­tut de Cri­mi­no­lo­gia de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, creat el 1955 amb la com­pli­ci­tat de l’Audiència de Bar­ce­lona, que els va dipo­si­tar al cen­tre acadèmic per a la for­mació dels futurs cri­minòlegs.

L’únic que no s’ha pogut incor­po­rar a la mos­tra del MHC són armes de foc, per motius de segu­re­tat. Però de pis­to­les de joguina sí que n’hi ha, i per molt riure que els pro­vo­qui el seu aspecte tro­nat, han de saber que algu­nes van ser mor­tals. El 1959, Pedro G. H. en va fer ser­vir una per liqui­dar la seva amant. A la fitxa poli­cial, s’explica amb detall com i amb què la va cons­truir (la tra­ducció al català és cor­te­sia d’aquest diari): “Amb fusta d’un caixó d’emba­lar, fabrica la car­cassa d’una sola peça i, després, amb l’ànima d’un parai­gua com a canó, una barra de plom retorçada, i tot unit amb fil­ferro. La car­rega per la boca del canó amb pólvora i una bola de coi­xi­net.” Pim, pam, pum i mort a l’acte.

Els crims pas­si­o­nals, com se’ls ano­me­nava lla­vors, i de fet fins no fa tant, no és que no fos­sin per­se­guits, sinó que en força casos es con­sen­tien. Fins al 1963, marits i pares podien matar espo­ses i filles si les sor­pre­nien en adul­teri. El mas­clisme cam­pava a plaer i la poli­cia i la justícia fran­quis­tes no tenien mit­jans ni ganes d’inves­ti­gar la gran majo­ria de fets delic­tius. La pri­o­ri­tat eren els ene­mics ideològics del règim i tota la resta es mirava de tapar com fos. “Els dia­ris par­la­ven de gent des­gra­ci­ada que patia infor­tu­nis, que matava per gelo­sia o per robar galli­nes, o que es dei­xava esta­far amb allò de l’estam­pita. S’ente­nia que a la gent impor­tant, intel·ligent i dis­tin­gida, aques­tes coses no els pas­sa­ven”, sosté Martín. Fins al 1960, per no haver-hi no hi havia ni telèfon per fer denúncies, el 091 que, a par­tir de lla­vors, rebia els ciu­ta­dans amb el “policía al habla”.

Alguns crims i delic­tes sí que van fer un salt d’escala mediàtic per l’escàndol social que van pro­vo­car. Un dels més famo­sos va ser el de la pros­ti­tuta de luxe Car­men Broto, la joguina de jerar­ques de la dic­ta­dura, empre­sa­ris com ara Julio Muñoz Ramo­net i, fins i tot, de dig­na­ta­ris de l’Església. La van assas­si­nar el 1949, apa­rent­ment per robar-li les joies (tot i que la van enter­rar amb l’abric de pell). Dels tres autors, dos es van suïcidar amb cia­nur quan la poli­cia va anar a dete­nir-los. El ter­cer va ser con­dem­nat a mort, però, assis­tit per advo­cats de renom, Franco el va indul­tar.

Tam­poc es va fer justícia amb el cas Reace, el frau de qua­tre mili­ons de litres d’oli d’oliva pro­pi­e­tat de l’Estat que l’empresa que el guar­dava als seus dipòsits va deci­dir ale­gre­ment ven­dre’s. Era el 1972 i al fran­quisme li que­da­ven tres tele­di­a­ris, però que un dels par­ti­ci­pants en aquell espoli hagués estat Nicolás Franco, germà gran del Gene­ralísimo, va ser sufi­ci­ent perquè els tri­bu­nals mires­sin cap a una altra banda. Quan es va des­ta­par l’estafa, hi va haver una cadena d’assas­si­nats de gent que podia par­lar més del compte, inclòs el taxista de con­fiança dels impli­cats.

Tot­hom mirava cap a una altra banda, inclòs un repu­tat jutge bar­ce­loní de l’època que inter­ro­gava els sos­pi­to­sos de per­fil “per estal­viar-se de veure les mar­ques que els havien dei­xat a la cara per fer-los con­fes­sar, un, dos o els delic­tes que calgués”. Men­tre, la poli­cia, “que era molt para­noica”, anava de cor­coll per con­fis­car cigar­rets de grifa, que és com lla­vors es conei­xia el cànna­bis, xerin­gues i flas­cons que ama­ga­ven mor­fina en lloc de peni­cil·lina, o per dete­nir Vicente F. M., un noi de 16 anys que tre­ba­llava en una fàbrica d’ampo­lles. La seva fitxa és impa­ga­ble: “Era blanc dels acu­dits i les bur­les dels com­panys per un gran gep que tenia a l’esquena. Va ser pre­ci­sa­ment un d’aquests com­panys que, una vegada, amb ànim d’ofen­dre’l, com ja era cos­tum, va insul­tar en Vicente amb el qua­li­fi­ca­tiu de camell. El noi, que ales­ho­res estava en la tasca de treure un tub can­dent del forn, i emprant-lo com a estoc, va tra­ves­sar el qui l’havia ofès i li va cau­sar la mort ins­tantània.”

El seu cas hau­ria pogut ins­pi­rar per­fec­ta­ment una de les novel·les negres que, a par­tir dels anys setanta, es van con­ver­tir en tot un feno­men. Les lla­vors d’aquest gènere lite­rari, però, es van començar a plan­tar als anys cin­quanta amb els popu­lars bol­si­li­bros, barats i de lec­tura ràpida, ambi­en­tats en països anglo­sa­xons (“seguint la idea que aques­tes coses només pas­sa­ven a l’estran­ger”) i sig­nats amb pseudònims. “Fran­cisco González Ledesma era Sil­ver Kane, per exem­ple, i em va dir que n’escri­via qua­tre al mes”, explica Martín, que situa l’inici de la novel·la negra de qua­li­tat, “amb crítica social”, en Manuel de Pedrolo i el seu pre­cur­sor Joc brut, del 1965, i, sobre­tot, en Manuel Vázquez Mon­talbán i el refe­rent Tatu­aje, que va publi­car el 1974. La rea­li­tat supera la ficció? “Detesto aquesta frase!”, rebla el comis­sari. Sigui com sigui, no es per­din l’allau de rea­li­tat tru­cu­lenta de la mos­tra del Museu d’Història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.