L’estrella descalça

Presentada com “l’animal més bell del món” durant la promoció de La comtessa descalça, Ava Gardner interpreta en aquesta pel·lícula, dirigida per Joseph Leo Mankiewicz el 1954, una dona, María Vargas, que, descoberta pels buscadors de Hollywood mentre actuava com a ballarina en una sala de festes de Madrid, esdevé una estrella fulgurant del cinema abans d’abandonar-ho tot per casar-se amb un home que imagina com el seu príncep blau: un aristòcrata italià que li amaga que és impotent. El que passa és que, convertida en la comtessa Torlato-Favrini, María Vargas manté viu el seu desig sexual i, amb el pretext que vol donar un fill al seu estimat comte, intenta satisfer-lo. Quan el director cinematogràfic (alter ego de Mankiewicz) interpretat per Humphrey Bogart veu les sabates de la comtessa, sap que, recordant els seus orígens humils, la ventafocs María Vargas s’ha descalçat a la recerca d’un amant.

Amb la seva presència magnètica i torbadora, Ava Gardner es va confirmar com una estrella de Hollywood amb La comtessa descalça. Es diu que Mankiewicz va concebre la protagonista inspirant-se en Rita Hayworth, que tenia orígens espanyols, es va convertir sobtadament en una estrella i es va casar amb el príncep Alí Khan. Però també que María Vargas és una representació de la mateixa Ava Gardner, a qui no satisfeia la vida lligada a Hollywood, del qual –vivint a Madrid durant llargues temporades des de mitjan anys cinquanta fins a finals dels seixanta– es va escapar perquè se sentia personalment més lliure a l’Espanya franquista. Ni tan sols suportava la seva imatge, ja que li resultava aliena, a la pantalla. Tanmateix, a banda del fet que l’actriu considerés que la seva presència al cinema no tenia res a veure amb ella, el cineasta Isaki Lacuesta va buscar, en el seu documental La noche que no acaba, els reflexos entre la biografia d’Ava i els seus personatges: la pantalla com un mirall en què les imatges conserven les empremtes d’un cos real.

Tornant a La comtessa descalça, Ava (Lavinia) Gardner potser va recordar que, com consta en la seva autobiografia escrita per Lucía Graves, de petita caminava descalça per la granja on, a la comunitat rural de Johnston, a l’estat de Carolina del Nord, vivia amb la seva família humil, que sobrevivia cultivant tabac i cotó. En aquella granja, hi va néixer el 24 de desembre d’ara fa 100 anys. La família, amb sis germans, es va desplaçar a Virgínia quan Ava tenia 13 anys, però les seves condicions no van millorar i va tornar a Carolina del Nord. La vida d’Ava Gardner hauria estat una altra si no fos que, fent una visita a una germana que vivia a Nova York, va posar per al cunyat, que va penjar les fotos en un aparador de la Cinquena Avinguda, on la va descobrir un treballador de la Metro. Era el 1940 i tenia 18 anys. Poc després, sense haver desitjat ser actriu, va signar un contracte esclau amb l’estudi, que no la va saber aprofitar fins que, a The killers (Forajidos) (1946), li va destinar el paper de dona fatal que du Burt Lancaster a la perdició.

El 1946, ja s’havia casat i divorciat dues vegades: primer, amb Mickey Rourke, i, després, amb el clarinetista Artie Shaw, que més tard va tenir una casa a Begur, on Ava Gardner el va visitar, atès que hi conservava una bona relació. El primer cop que va ser a Catalunya, però, va ser per rodar-hi Pandora i l’holandès errant a Tossa i a la plaça de braus de Girona. Era l’any 1951, el mateix en què es va casar amb Frank Sinatra: una relació apassionada i tumultuosa que, de manera intermitent, va continuar després del divorci. Aquell rodatge perviu en l’imaginari col·lectiu: la nit passada amb el torero Mario Cabré, de la qual sempre més es va penedir, i l’arribada d’un gelós Frank Sinatra a La Gavina de s’Agaró. En el film d’Albert Lewin, Ava, bellíssima, interpreta una dona que du els homes a la perdició, ja que s’enamoren d’ella sense correspondència. Fins que s’enamora de l’holandès errant, condemnat a vagar pels mars per haver matat la seva esposa, i es disposa a morir per ella. Tossa es converteix en Esperanza (la mítica Pandora obre una caixa d’on surten tots els mals i hi resta a dins l’esperança) i hi aplega pescadors, toreros, artistes del flamenc i anglosaxons rics i ociosos.

Ava Gardner va ser amiga d’Ernest Hemingway i potser s’assemblava a certs personatges masculins de l’escriptor: bevedors, noctàmbuls, vitalistes i alhora turmentats. Un altre escriptor, André Malraux, va dir que tenia poc talent dramàtic, però que el seu rostre encarna un mite col·lectiu. Ella, que deia que la vida li importava més que el cinema, sovint va ser una actriu desmenjada i Hollywood va tendir a explotar-ne només la imatge. Tanmateix, a més de les fascinants Pandora... i La comtessa descalça, és memorable la seva sornegueria a Mogambo i el seu vitalisme desesperat a La nit de la iguana, de John Huston, que després la va homenatjar a El jutge de la forca, en què el personatge d’Ava Gardner apareix al final i llegeix la carta d’un home mort que, sense haver-la vist mai, s’ha sentit reconfortat sabent de la seva presència a la Terra: “Ha estat un honor adorar-la.”