“Actualment, el món de les ciències i el de les lletres continuen molt separats, per manca d’interès o d’informació. Em sobta molt que hi hagi tants escriptors que fan autoficció sense el mínim bagatge sobre com l’antropologia moderna parla de l’home i la nostra naturalesa com a espècie al segle XXI”, reflexiona l’escriptor valencià Martí Domínguez (1966). En aquest context, ell és una raresa autèntica i valuosa: doctor en biologia, professor de periodisme, assagista i novel·lista d’èxit des de fa 25 anys –quan va debutar en la ficció amb Les confidències del comte de Buffon (1997)–, és evident que per a Domínguez no hi ha fronteres dins el coneixement. I ho torna a demostrar amb la seva última novel·la, Mater, guanyadora de la 4a edició del premi Proa, una història situada en una societat d’un futur no gaire llunyà –en el llibre no s’explicita, però l’autor insinua que l’acció es podria datar cap al 2070– en què les gestacions es fan sistemàticament fora del cos femení, en centres de reproducció, on els embrions són purificats de qualsevol malaltia hereditària. En aquest context, la protagonista, Zoe, es queda embarassada per un “extraordinari motiu biològic” que descobrirà durant la seva fugida de les autoritats de la ciutat estat on resideix, acompanyada de Charles, un professor universitari de trajectòria poc convencional. En la seva fugida de l’ordre imperant, s’endinsaran en uns boscos on encara sobreviuen colònies d’humans amagades i genèticament impures.

Podria dir-se que Mater és una distopia, la versió catastrofista de la ciència-ficció futurista, però a Domínguez les etiquetes l’importen més aviat poc: “No m’interessen els gèneres. Crec en la novel·la, o millor dit en la narrativa, per explicar coses”, o sigui, per transmetre coneixement i fomentar el debat sobre “què ens fa humans” i els límits de la ciència, perquè “el lector en tregui les seves pròpies conclusions”. El mateix concepte de l’ectogènesi o gestació fora del cos –creat ara fa un segle pel genetista britànic J.B.S. Haldane, col·laborador de Julian Huxley, el germà del qual, Aldous, el va ridiculitzar en Un món feliç, recorda Domínguez– no sembla tan esbojarrat quan et recorden que encara actualment moren cada dia un miler de dones al món per complicacions en el part: un dels inconvenients biològics de la nostra espècie per haver-nos posat a caminar de peu. De fet, com recorda Domínguez –que el 2019 va fer una estada de recerca sobre biologia sintètica i biotecnologia a Boston, la ciutat que ha inspirat l’urbs de Mater–, ja disposem de tecnologia prou avançada en matèria d’ectogènesi, que pot ser “un objectiu molt lloable per a dones que no poden tenir fills”, i el mateix podríem dir de la selecció d’embrions: “Ningú no vol que el seu fill tingui una malaltia hereditària o un càncer.” Fins aquí la cara A.

Però evidentment també hi ha una cara B, més fosca. De fet, els orígens de Mater se situen en l’anterior novel·la de Domínguez, L’esperit del temps (2019), una història sobre l’expansió del nazisme per l’est d’Europa, que va anar acompanyada de campanyes de neteja ètnica, selecció de nens i altres crims contra la humanitat pretesament científics.