Llibres
ANDREU GONZÁLEZ
NOVEL·LISTA
“Soc un ignorant amb molta curiositat”
Einstein tenia aspectes criticables, però també era un idealista i es podia apartar de les opinions més comunes
Quan em vaig adonar, em va sorprendre que tot el que va passar el 1933 a Alemanya podria haver passat deu anys abans
El febrer del 1923, Albert Einstein (1879-1955), que ja era un científic famós, aleshores el més conegut a tot el món, va visitar Catalunya com a part d’una mena de gira mundial per impartir diverses conferències sobre les teories més avançades de la física moderna. I per guanyar-se la vida. A ell i a la seva segona esposa, Elsa, els van envoltar, amb devoció o escepticisme, la flor i nata intel·lectual de l’època. L’agenda d’actes va ser intensa.
A Alemanya, alguns sectors no volien que un jueu pacifista fos la figura capdavantera de la seva comunitat científica. Per això van planejar atemptar contra ell, a Barcelona. O això és que el proposa Andreu González en la novel·la Liquideu Einstein (Capital Books).
El braç executor triat és el poc més que adolescent Otto Guttmann –violinista com Einstein–, captat pel protonazisme que va sorgir de la pobresa extrema que va patir la societat Alemanya després de la Primera Guerra Mundial.
Tot plegat ho mostra Andreu González amb un ritme narratiu excel·lent, una documentació rigorosa i un cabal controlat i un estil literari fluid, començant pels diàlegs. Una obra, es podria dir que a cops d’escena, en què barreja molta realitat i bona ficció.
Vostè és autor de poesia, narrativa, novel·la, assaig i obres de divulgació. Li agrada fer tastos o no troba la seva posició natural dins del camp?
La meva posició dins del camp pot ser polivalent, però tinc la tendència d’escriure en gèneres concisos, com ara la poesia i l’article, que no necessiten tant desplegament com la novel·la. De fet, la novel·la és el meu terreny més antinatural.
La referència esportiva és per un dels seus títols: ‘100 motius per ser del Barça i no ser del Madrid’. Quantes desenes de motius va haver de descartar?
Aquest llibre va ser una bretolada que vam pensar entre quatre: un del Madrid, un del Mallorca, un que no entén de futbol i jo, que soc del Barça. De fet, el vam escriure els dos últims. Va ser un exercici de sofisme. A més, en aquell moment, vaig pensar, com d’altres, que calia fer en català llibres de cultura popular o subcultura, i un llibre regal com aquest era el format ideal.
També té títols polítics, com ara ‘Herois indepes’. Cada cop és més heroic lluitar per la independència, oi?
Sí. Estic molt decebut de com ha anat tot. Em pensava que realment teníem molts trumfos. La gent de la llengua i la cultura estàvem en això a fons, no teníem cap dubte de per què ens era beneficiós tenir un estat propi. I tot aquell capital s’ha malbaratat i, en algun aspecte, fins i tot s’ha reculat. És frustrant.
Seguim amb un tema no gaire esperançador, perquè també ha publicat l’assaig ‘Manual d’autoajuda per a catalanoparlants’. Deuen caldre tants suports anímics, perquè hi ha molts títols similars, però, realment, estem tan malament?
Aquest llibre pretenia posar sobre la taula alguns arguments de barra de bar, jugant amb la ironia ja des del títol, sobre com és d’imprescindible mantenir l’ús del català. Tot i la ironia, és un tema molt seriós, perquè la situació de la llengua continua sent deficitària. I no només a l’àrea metropolitana de Barcelona, a Martorell, on visc, també.
Fa l’efecte que sap posar humor a la vida, com ho demostren altres títols, com ‘365 acudits per a culers’ i ‘365 acudits per a indepes’. Expliqui’n algun de curt.
Per què a la selecció espanyola li diuen El Circ? Perquè hi juguen els malabaristes del Barça, els lleons del Bilbao i els pallassos del Madrid. O, si agrada més, per què el PP no vol una Catalunya empobrida? Perquè la vol directament arruïnada. Soc molt dolent explicant acudits! [Riu] Per fer aquest llibre vaig haver de reciclar-ne molts en què, per exemple, hi havia un escocès i un anglès i jo hi posava un català i un espanyol.
En novel·la, ha publicat tres títols també molt de la ceba, podríem dir, a mitges amb Ramon Gasch. Amb el primer, ‘Bon cop de falç’, van guanyar el premi de novel·la històrica Nèstor Luján. Van seguir ‘Defensors de la terra’ i ‘La venjança dels almogàvers’. Per què els van fer a quatre mans?
El Ramon i jo ens vam conèixer d’una manera molt atzarosa. Ell tenia molts compromisos professionals; és molt pencaire. Tenia idees però no prou temps per escriure i em va demanar d’escriure a mitges Bon cop de falç. Així va començar el projecte.
La part de documentació també la van fer a mitges?
Sí, tot i que ell tenia un cunyat –que va morir fa poc temps d’un atac de cor– que ens va ajudar en la documentació. A més d’arxius i hemeroteques, ara hi ha molt de suport en 3D per saber com era l’interior d’un castell, per exemple.
Parlem de l’última novel·la, aquest cop en solitari, ‘Liquideu Einstein’. Va imaginar la trama i es va documentar? O tenia documentació sobre l’època i el personatge i va decidir fer una novel·la amb tot plegat?
La primera, tot i que em costa concebre una trama. Partia d’una idea germinal: el 1923, Einstein va venir a Barcelona i més indrets de Catalunya, i em va semblar molt potent, però no sabia com novel·lar-ho. Vaig llegir un parell de biografies sobre ell i em vaig adonar de l’ambient d’aquella Alemanya del 1922-1923. Això em va permetre desenvolupar la idea que una mena de nazis avant la lettre haguessin volgut atemptar contra Einstein, com van fer en la realitat contra Walther Rathenau, per exemple, per desestabilitzar la República de Weimar. De fet, Einstein havia rebut amenaces de mort.
És evident que li agrada molt la documentació històrica, només cal veure la llista de la bibliografia consultada...
Sí, perquè no acostumo a tenir ni idea de les èpoques de què parlo fins que em documento. Soc un ignorant amb molta curiositat.
El que passa de vegades, quan es té molta informació, és que la ficció se’n ressent, queda ofegada per la realitat. Vostè ho ha evitat. Com ho ha fet?
Donant-ho a llegir a gent que et pot suggerir: “En aquest punt, dones unes dades que potser no calen.” Diuen que el poema s’abandona, no s’acaba mai, i en la novel·la i en la documentació, passa una mica el mateix. Potser per això, després d’haver acabat la novel·la, he seguit llegint llibres sobre el tema, com ara Res de nou a l’oest, d’Erich Maria Remarque.
En la primera part de l’obra, presenta el moment històric a Alemanya, en concret a Munic, tot just acabada la Primera Guerra Mundial, amb una població sotmesa a la misèria i el naixement del nazisme.
El que em va sorprendre mentre escrivia i em documentava per a aquesta novel·la és que tot el que va passar el 1933 podria haver passat deu anys abans, perquè els fonaments polítics i socials ja hi eren. Hitler i els seus van perfeccionar tot de conceptes, però el marc mental ja estava molt configurat.
Aconsegueix fer del tot versemblant que el jove coprotagonista, Otto Guttmann, accepti viatjar a Barcelona per assassinar Einstein.
En aquest cas i pel que fa al personatge, era tot ficció, però mostro com es radicalitza i com, al llarg del que li passa en la novel·la, acaba descobrint moltes coses d’ell mateix. Té aquesta part de bildungsroman, de novel·la de formació, que, en el cas de l’Otto, tot acaba sent molt decebedor i molt dur.
La segona part té lloc a Barcelona i mostra l’atapeïda agenda d’actes d’Albert Einstein, amb tots els noms i cognoms honorables que el van envoltar. Sembla ser que ha estat molt rigorós també amb les dates, els llocs, els continguts...
He tret les informacions d’una sèrie de revistes científiques serioses que en parlen. Tot i que algunes dates no quadren del tot, com ara la del sopar de comiat...
Tot i el rigor, es permet algunes llicències de ficció, que no comentarem, però que al lector li poden resultar feliçment agosarades. Aquest joc amb la ficció pura el tenia previst des del principi?
No des del principi de tot, però aviat vaig pensar que podia acabar com acaba. Tot i que a l’editorial em van fer treure una cosa que era massa ficció, i és que l’Otto salvava Gaudí de morir atropellat. I al tramvia hi anava Pompeu Fabra! [Riu] M’he permès algunes llicències, sí, però no gaires.
Quants anys ha estat per escriure-la?
Des que em va venir la idea, uns cinc anys. M’agrada treballar amb temps. L’esclavatge que tenen autors com ara Melcior Comes i Núria Pradas, de publicar una novel·la cada dos anys, és dur. Jo m’hi he pogut recrear per fer-ho bonic. A més, és una obra de pandèmia, perquè les obligacions familiars i laborals no em deixaven gaire temps i l’aturada general em va anar bé, em va fer reconnectar amb la lectura i l’escriptura, que per a mi són molt importants.
Mostra un Einstein per moments simpàtic i ocurrent, sempre lúcid, però també un home que pot ser arrogant i pesseter i un marit maltractador.
Einstein tenia unes característiques personals que alguns científics deien que eren del poble jueu, com ara el narcisisme de fer que la seva fotografia sortís en algun llibre científic, cosa que no era freqüent. La teoria de la relativitat, Elsa Einstein no la va entendre mai, i ell li recriminava que li calia que l’entengués per poder-la estimar. De fet, el món científic estava molt dividit sobre aquest tema. El Nobel no li van donar per això, sinó per altres aportacions. En tot cas, la novel·la no havia de ser la vida d’un sant, una hagiografia. Einstein tenia aspectes criticables, però també era un idealista i es podia apartar de les opinions més comunes.
Gairebé podem palpar l’ambient brut i decadent d’una part de la ciutat, la més bandarra, i el pistolerisme i la lluita obrera dels sindicats de l’època, entre molts altres detalls.
Volia mostrar aquella Barcelona i aquella Catalunya, que tenien molt de potencial artístic, en què el català havia arribat a les institucions. Volia crear una atmosfera amenaçant, partint de la realitat que existia en aquell moment, amb armes al carrer, sindicats i l’ambient del districte cinquè. També volia mostrar aquell vocabulari popular amb influències del caló, que em sembla molt interessant i volia recuperar-lo, modestament, en aquest novel·la.
Poeta i molt més
Andreu González Castro (l’Hospitalet de Llobregat, 1974) ha publicat set reculls de poemes –ha participat en quatre de col·lectius–, dos de relats, tres d’articles i sis títols de divulgació. Abans de Liquideu Einstein, havia publicat tres novel·les amb Ramon Gasch, a quatre mans. Ha rebut dotze premis, entre els quals el Nèstor Luján i el Nacional Miguel Hernández. Durant uns onze anys, va poder viure d’escriure, però també ha estat professor i ara és tècnic de normalització lingüística a Martorell, on viu amb la seva dona i les seves dues filles.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.