El París de Joan Barat

En la secció “Reedicions inajornables”, amb què el professor Antoni Martí Monterde reivindica de tant en tant a les xarxes que tornin a posar-se en circulació certes obres en prosa de Josep Carner, d’Alfons Maseras o de Juan Gil-Albert, el poeta i narrador Joan Barat i Creus (Barcelona 1918-1996) hi va ser des de molt aviat. Potser més d’un el recordi pels contes destinats a lectors joves que va escriure quan ja vivia de fet retirat, reunits a Això va passar a Gualba (1976), amb il·lustracions de Montserrat Ginesta, o Històries de la terra de tot temps (1983), amb dibuixos de Conxita Rodríguez, però darrere aquell nom que ja semblava a propòsit per a l’anonimat hi havia un dels activistes culturals més estimats de la generació que havia passat la trista clandestinitat de la postguerra amb l’únic escalf de la revista Ariel, de la qual va formar part de l’equip de redacció; els Jocs Florals de l’exili, on va ser premiat en diverses ocasions, o el festival de Cantonigròs, on tampoc hi va faltar com un dels joves poetes més prometedors que s’arremolinaven al voltant del mestratge de Riba i Espriu.

Si el 2015 Edicions 62 va recuperar per a la col·lecció Obres Mestres de la Narrativa Catalana la seva única novel·la, La columna trencada, publicada per primera vegada el 1958, Edicions de la Ela Geminada ha afrontat ara el deure de tornar a posar a l’abast dels lectors el Diari del captaire, la recreació literària, editada el 1955 per Raixa, de la temporada que Barat va viure a París becat, juntament amb Maria Aurèlia Capmany, per l’Institut Francès de Barcelona. Com en el cas de la seva única novel·la, no ha estat possible localitzar cap dels hereus de l’escriptor, que no va tenir fills, un buit que indica fins a quin punt tenim la biblioteca desendreçada, però Laia Regincós, editora de la Ela Geminada, explica que no ha volgut deixar passar l’oportunitat de donar una segona vida a “aquesta petita joia”.

El captaire baudelairià amb el qual s’identifica Joan Barat és la figura que millor encarna l’escriptor que deambula per retenir fragments d’experiència, però també és el reflex de l’individu precari que, provinent d’una dictadura, es troba de sobte en una ciutat lliure, cosmopolita i generosa en estímuls, encara que també acabés de sortir d’una guerra. “Vivim l’època del simbolisme heroic, dels laberints i de l’astúcia, una època en què fins i tot un pròleg no pot quedar massa clar ni entenedor”, diu el mateix Barat en la nota introductòria del dietari com si ja pensés en els censors. El llibre comença amb el viatge en tren fins a l’estació d’Austerlitz al crit de “llibertat!” i ens permet acompanyar-lo, al llarg de poc més de 130 pàgines, pels carrers del París de principis dels cinquanta, amb el seu plugim de gavardina cinematogràfica (fins i tot hi nevarà), mentre s’instal·la a la Cité Universitaire, visita Versalles i el Louvre, fa amistat amb l’esquiva Maraia, amb una dona de fer feines que havia actuat d’enllaç de la Resistència o amb una benefactora russa (són tan diferents de les de Barcelona, aquestes dones: van amb pantalons, porten cabells a la zazou i casquets de colors cridaners), i amb un tal Dr. K, per a qui treballarà de secretari, sense deixar de parlar de Joyce, del cubisme, dels cafès, els bistrots i els molls del Sena abans de tornar-se’n amb la sensació que “una part meravellosa” d’ell mateix ha quedat “presonera d’aquest temps de París”.

De fet, pràcticament no va escriure res més, aquell poeta de la colla clandestina que es reunia al carrer Sant Pau, que havia col·laborat a la revista Poesia i havia ajudat a sostenir Ariel, junt amb Josep Palau i Fabre, Rosa Leveroni o Joan Perucho, alguns dels quals van tornar a reunir-se per pagar-li una esquela de record i afecte quan va morir, als 77 anys.