“Som una societat musicalment fràgil”

L’enigma di Lea va ser el repte creatiu més gran de la meva trajectòria. Va arribar, però, després de moltes dificultats: la crisi econòmica, la falta d’una direcció artística al Liceu... No sabíem, de fet, ni tan sols si acabaríem estrenant-la, ja que hi va haver altres produccions que es van cancel·lar. Tot plegat va fer que el procés s’allargués set o vuit anys, però la seva composició em va tenir ocupat dos anys i mig. Sentia que havia arribat el moment d’entomar el repte i el fet de ser la primera estrena en molts anys d’una òpera nova al Liceu, i amb el referent del Gaudí de Joan Guinjoan, del 2004, ben present, sens dubte comportava una responsabilitat afegida.

Sí, n’estic convençut, perquè va ser un èxit per a tothom. Feia molt temps que correpetidors, cantants... no passaven per l’experiència de fer una òpera nova de trinca, que és una cosa d’una complexitat terrible. Tinc la gran satisfacció de veure com tot finalment va encaixar, encara que aquest sigui, també, un país molt estrany... “És un compositor simfònic, no pas operístic”, sentia dir-me. El consol, però, és que també ho diuen de Beethoven, això! L’òpera és una part central del meu cànon privat. No podria viure sense Pelléas et Mélisande, Wozzeck, Borís, Falstaff o Les noces de Fígaro. Però és un terreny molt complicat...

Caldrà esperar, però soc optimista per naturalesa. Les programacions, però, i no parlo d’aquí, s’han fet més restrictives i conservadores, amb la pandèmia. Hi ha països, a Europa, on van estar tancats durant molts més mesos que nosaltres i, en òpera, ara, s’estan buscant títols per tornar a arrossegar la gent als teatres. Amb la música de cambra, però, he reprès ja l’activitat internacional, amb estrenes a Viena o, el mes vinent, a Tòquio.

És curiós perquè, fins que no van sortir nous valors com l’Hèctor Parra i altres col·legues més joves que aprecio molt, se’m presentava com un dels “joves compositors catalans”, i m’acostava ja als cinquanta! Me n’alegro molt, en tot cas, que hi hagi hagut renovació generacional i, a la vegada, continuïtat, perquè les dues són necessàries. I amb el patrimoni passa el mateix. La gent oblida, a vegades interessadament, que la música nova que es fa avui és el patrimoni de demà, així que hem de fomentar la creació d’obra d’avui sabent que hi haurà un procés de triatge del qual emanarà el patrimoni del futur. Crec molt, doncs, en aquesta idea de continuïtat, en una vida musical endreçada, que és una cosa que els britànics, tradicionalment, han sabut fer molt bé. Veneren compositors que ja no hi són, altres en plena maduresa i plenament actius, figures que no són emergents però que no obstant això tenen els seus espais, i finalment els joves, per als quals hi ha projectes específics. Visualitzes cinc o sis franges i els equilibris, la diversitat d’estils i els ascensors que transiten d’unes a altres són molt saludables.

En el terreny dels intèrprets hi ha hagut els últims vint o trenta anys una emergència de talent descomunal molt lligada a la Joven Orquesta Nacional de España, la Jove Orquestra Nacional de Catalunya i centres educatius de primer nivell com aquest on som ara. I això ara ho podem dir també en el terreny de la composició. Tenir quatre generacions de compositors en actiu és un tresor per al país, però cal tenir-les ben articulades.

No m’és fàcil dir-ho, perquè jo soc el primer a ser conscient que la gestió cultural és complicada. Soc membre, per exemple, del Patronat de l’Orquestra Simfònica del Vallès i sé que si programen la Cinquena de Beethoven és un boom, però si programen la Quarta no. El repte, doncs, és saber què podem fer perquè quan es programin els últims quartets de Beethoven la cua arribi fins al camp del Barça. A Catalunya hi ha una gran riquesa d’entitats musicals, corals..., però, tot i així, som una societat musicalment fràgil. I com l’enfortim? Educant-la, perquè el gust s’educa, i valorant més la cultura.