Els ‘hits’ de l’art català

D’històries de l’art català, se n’han escrit unes quantes, però cap, fins ara, en un únic llibre de butxaca de poc més de 200 pàgines. Breu història de l’art als Països Catalans (Pagès Editors), de Francesc Fontbona, reputat historiador de l’art, proposa aquest viatge intens, no pas extens, pel món de la creació visual a tots els territoris de parla catalana. De les pintures de la Roca dels Moros, al Cogul, de l’època del mesolític, a la cúpula de la sala dels Drets Humans de l’ONU a Ginebra, feta per Miquel Barceló el 2008: 10.000 anys condensats en aquest minúscul volum que forma part de la col·lecció DivÈrsia.cat: Biblioteca Bàsica dels Països Catalans, dirigida per l’exlíder d’ERC, filòleg i escriptor Josep-Lluís Carod-Rovira.

D’entrada, Fontbona va rebre l’encàrrec de fer la síntesi en 100 pàgines, cosa que hauria convertit el llibret “en un simple inventari i no en un treball intel·lectual”. Les normes hi són per subvertir-les, cosa que saben bé els artistes que han excel·lit, i al cap i a la fi es tractava de fer un relat atractiu per a un públic ampli. I tan ampli. “Els catalans coneixem molt poc la nostra història de l’art. I, d’això, en tenen bona part de culpa els plans d’estudi. Tampoc saps a qui penjar el mort, perquè els responsables polítics van canviant a un ritme alarmant. Està molt deixat de la mà de Déu, l’art, oficialment. Com que la nostra llengua ha estat tan maltractada, s’ha fet prevaldre la cultura literària en detriment de l’artística. I és un error, perquè el senyor que et ve aquí del Japó, de Noruega o dels Estats Units ho fa per veure art, no per mossèn Cinto Verdaguer”, sosté Fontbona.

L’estudi defuig el criteri d’un art nacional català i s’aferra al purament geogràfic. “Tenim un Sorolla que, tot i tenir els avis materns de Ripoll, se sentia valencià i prou, o no tan prou, perquè també se sentia espanyol, i un Andreu Alfaro que, sent valencià, sí que se sentia part de la catalanitat”, raona Fontbona, per la sang del qual fa temps que circula una visió de l’art que va molt més enllà del principatcentrisme. Per les seves mans van passar tots els articles d’art de la Gran Enciclopèdia Catalana, “de la A a la Z”.

La seva proposta esquemàtica travessa tots els períodes, brillants o discrets, i els antics, forçosament condicionat per allò que n’ha perviscut, sovint per atzar, i que hem acabat erigint en icones de l’imaginari del nostre passat, com pot ser l’estàtua grega del déu Asclepi que va ser trobada el 1909 a les ruïnes d’Empúries. Per contra, no hi va haver terra que protegís les obres medievals quan van passar de moda, i els retaules gòtics van acabar, si no destruïts, reciclats en calaixos d’armari com el que va crear Pere Serra per a l’església de Sant Pere de Cubells. Però aquest almenys va poder ser rescatat i avui llueix –això sí, disgregat– en diversos museus. “Qui va posar el crit al cel quan hi va haver cremes de convents el 1835 –no durant la Setmana Tràgica ni el 1936, dic el 1835–? Quatre gats de la Llotja que van salvar el que van poder.”

El gòtic català juga en la primera divisió mundial. Que no se’ns enfadi el mal anomenat, i tan estimat, pantocràtor (el seu nom correcte és Maiestas Domini) de Sant Climent de Taüll: “El romànic que avui admirem és un romànic pobre. El que aquí feien pintant al fresc en unes parets, a Itàlia ho feien en uns mosaics molt més rics.” Amb el gòtic, vam ser unes primeres espases. “Si en tots els manuals surt el portuguès Nuno Gonçalves, també hi podrien sortir Jaume Huguet, Bernat Martorell, Lluís Borrassà i Lluís Dalmau. Tampoc és tan clar que hi surtin. I això que hi va haver la famosa exposició del 1937 a París, que va posar l’art medieval català al mapa. Però potser no prou.” O potser han faltat més polítiques de promoció a l’exterior en el ja gairebé mig segle de democràcia.

Fontbona no es fa mala sang amb l’art emigrat. “Un percentatge del millor art del país ja és bo que sigui en altres països. Que el retaule de Sant Jordi del Centenar de la Ploma llueixi al Victoria & Albert de Londres i el Sant Jordi de Martorell, a l’Art Institute de Chicago, i que al Louvre hi hagi borrassàs i huguets ajuda a donar visibilitat al nostre art”, diu. Però hi ha alguna obra, del temps que sigui, que li sàpiga especialment greu que no sigui al lloc d’origen? “Trobo una injustícia flagrant que la Dama d’Elx sigui a Madrid.”

“Moltes vegades és culpa del mateix país, per no haver sabut cuidar prou bé el seu patrimoni. I no parlo només del passat remot.” Fontbona és una mina d’anècdotes viscudes: “Quan era de la Junta de Museus, fèiem visites de control. Un dia vam anar a Tortosa i ens vam trobar el cor de la catedral abandonat en una habitació, amb finestres trencades per on entraven els coloms. Una peça espectacular, oblidada per tothom, de Cristóbal de Salamanca, un artista castellà, de fora com tants altres de l’època del Renaixement, també autor del cadirat de Montserrat. Se’m va acudir preguntar pel missal de Sant Ruf (segle XII). El tenien al costat del telèfon, amb la guia telefònica. Això passava a finals dels vuitanta, principis dels noranta.”

Hem deixat els temps gloriosos de la Corona d’Aragó i ara ens movem en la foscor dels segles de la decadència, un concepte cada cop més desterrat pels experts. “És clar que aquí, per raons estrictament històriques, no vam tenir cap Bernini, cap Rubens ni cap Rembrandt, però el Pau Costa dels retaules d’Arenys de Mar i de Cadaqués, el Carles Morató del retaule del Miracle de Riner i el Josep Sunyer del retaule de Cotlliure no són uns pelacanyes. El barroc català pot ser fins i tot molt agradós a la mirada. Ara, quan sortia una figura que despuntava, se n’anava de seguida, perquè els clients poderosos no eren aquí. El solsonenc Francesc Ribalta, per exemple. O Jacint Rigau, de Perpinyà, que va acabar sent el pintor de Lluís XIV.” “Però, compte, perquè tenim l’urna de Sant Ermengol, a la Seu d’Urgell, de l’orfebre Pere Lleopart, impressionant, que podria ser en un museu barroc europeu.”

El XIX és un altre segle de coneixement difuminat. “Quan jo m’hi vaig posar, als anys vuitanta, em vaig trobar amb moltes dificultats perquè pràcticament no hi havia bibliografia. Era més fàcil estudiar una cosa de fa 500 anys que una del segle passat. Avui ha millorat, però continua sent una ventafocs”, lamenta Fontbona, autoritat d’aquest període. El 1800 s’estrena amb l’emblemàtica Lucrècia morta, de Damià Campeny; veurà a la segona meitat l’èxit mundial de Marià Fortuny, i finalitza amb la irrupció dels artistes modernistes, “molt més ambiciosos i inquiets”. “Volien assimilar-se a Europa, ser tan moderns com els francesos, els belgues i els britànics, però la gràcia és que alguns van aconseguir ser més originals i tot.” Gaudí, és clar, “el més fora de sèrie”.

I a l’alba del XX, una nova generació, la postmodernista, també durà l’art català a altes cotes de personalitat pròpia. “Sense haver posat mai els peus a París, el Mir de Mallorca, el del principi, ho treu tot de dins, no copia res. És digne de ser en qualsevol museu del món. Com Anglada Camarasa, que tampoc s’assembla a cap altre.” Anglada Camarasa, a qui Picasso veu exposar el 1900 a la Sala Parés, queda garratibat i l’estimula a pensar en gran. “A Picasso l’hem de defensar com un pintor nostre perquè va viure aquí els anys més crucials de la seva vida.”

El geni català esclatarà a les primeres avantguardes amb un Miró i un Dalí “instal·lats al rovell de l’ou, és a dir, lluny de Catalunya, cosa que vol dir que aquí tampoc se’ls sentien gaire propis. Quan en plena Guerra Civil la Generalitat fa el llibre dels pintors catalans, de Joan Merli, no hi surten. Editat pel Comissariat de Propaganda de Jaume Miravitlles, que era amic de Dalí!”

Breu història de l’art als Països Catalans va acabant el seu discurs condensat, inclús més de pressa i tot, amb els alts i baixos que el convuls segle XX marcarà en la creació, i s’atura en sec en els artistes que van emergir als anys setanta. “Als de mitja carrera, falta perspectiva per poder-los valorar. Tampoc volia que el llibre estigués desenfocat per les coses que tenim més a prop.”

La casualitat ha fet que simultàniament hagi sortit publicat un altre llibre de Fontbona, Jo pinto i prou (Base). Es tracta d’una falsa novel·la de la plana major dels artistes catalans del tombant de segle, a París. “Però l’únic que és fictici és el narrador. La resta és real, els personatges, el que fan i el que diuen.” Poca broma perquè en surten més de 150, d’artistes i agents diversos del món de l’art que intervenen en l’acció.