Art

Un plaer, Mestre

La galeria Artur Ramon exposa els quatre marbres procedents de la portalada de Sant Pere de Rodes que la Generalitat va comprar a finals de l’any passat

¿Com és possible que el museu més important del país, el MNAC, no tingués cap peça de l’artista romànic Mestre de Cabestany, l’equivalent en escultura al que en pintura fou el Mestre de Taüll? El buit era tan gros que hauria estat imperdonable desaprofitar l’oportunitat, raríssima, de comprar no un, ni dos, ni tres, sinó quatre vestigis de la seva obra mestra: la portalada de Sant Pere de Rodes. La venda és va tancar a les acaballes de l’any passat, coincidint amb el mil·lenari de la consagració de l’església del monestir. La Generalitat va desemborsar els 250.000 euros que valia el conjunt.

El periple d’aquesta operació és quasi tan fascinant com poder veure ara de prop els quatre petits fragments impregnats del geni d’un dels primers grans creadors de la història de Catalunya. Si ha arribat a bon port és gràcies a la relació d’amistat de tres antiquaris i historiadors de l’art: Sergi Clavell, Albert Martí Palau i Artur Ramon. Junts van concebre un projecte que anés molt més enllà de l’estricte interès comercial. En paral·lel a les negociacions amb la Generalitat, que van prioritzar per sobre de cap altre client, van decidir editar una publicació, que a partir d’ara serà la de referència del Mestre de Cabestany, i organitzar una exposició a la galeria Artur Ramon, que ja es pot visitar.

La mostra Espurnes de marbre (fins al 24 de febrer) és un viatge al mite de la portalada de Sant Pere de Rodes, un monument que va ser desmembrat –“trinxat”, precisa Martí Palau– i espoliat a partir de finals del segle XVIII. “Si avui estigués sencer, seria una obra superior a la portalada de Ripoll”, exclama Ramon.

A Jaume Barrachina

Al terra de la galeria barcelonina, un mar de pedretes blanques marquen els límits de la nau central de Sant Pere de Rodes (que sorprenentment té una superfície gairebé clavada a la d’aquest espai artístic del carrer Bailén). Al visitant no el rep cap dels trossos adquirits per al MNAC sinó un capitell, d’uns lleons en lluita, que va posseir Jaume Barrachina, el conservador del Museu del Castell de Peralada. L’exposició està dedicada a Barrachina, que va morir el 2020. “Era el gran especialista del Mestre de Cabestany”, remarca Ramon. El capitell en qüestió el va veure quan era estudiant d’història de l’art, als anys setanta, a la botiga d’un antiquari del carrer Banys Nous. Va clissar-ne l’autor, el va pagar a terminis durant un any i sempre més el va tenir al seu pis: “Hi posava el pessebre a sobre.” Barrachina acabaria comprant tres peces més del Mestre, que també llueixen ara a la mostra. El seu fons artístic el va deixar en herència al museu de Peralada de la família Suqué Mateu.

Al costat del capitell, també a l’entrada, una enorme impressió a la paret desvela com devia ser la portalada en origen, amb imatges dels fragments, no gaire més d’una vintena, que s’han preservat; això sí, disseminats: al Port de la Selva (a l’Ajuntament i a la façana de l’antiga rectoria), en dues cases de la Selva de Mar, als museus d’Art i d’Arqueologia de Girona, de l’Empordà de Figueres, Frederic Marès de Barcelona i el ja mencionat de Peralada; a la Col·lecció Oleguer Junyent; al Worcester Art Museum de Massachusets i al Fitzwilliam Museum de Cambridge. “És la punta de l’iceberg que havia sigut.”

Aquesta possible reconstrucció del monument és una proposta (n’hi ha d’altres: parlem d’un autèntic trencaclosques) de Manuel Castiñeiras, l’autor dels estudis de la publicació junt amb Jordi Camps, conservador en cap de l’àrea de romànic del MNAC. Castiñeiras, el seu predecessor al museu, es refereix al Mestre de Cabestany com “el Picasso del segle XII”, per la seva mateixa capacitat d’absorbir com una esponja la tradició i de reinventar-la en una cosa nova. Va començar la seva activitat a Pisa (hi ha experts que pensen que era italià) i va ruixar la Toscana, Occitània, Navarra i Catalunya amb el seu art. El nom de Mestre de Cabestany l’hi va posar Josep Gudiol el 1944 per poder identificar aquest escultor anònim artífex del timpà de l’església de la població del Rosselló.

Els altres protagonistes clau d’aquesta aventura de rescat patrimonial han estat els antiquaris que atresoraven les quatre peces que, quan es tanqui l’exposició, s’incorporaran a les col·leccions del museu del Palau Nacional. Albert Martí Palau (Palau Antiguitats) ha tingut cura durant deu anys d’un cap humà que va adquirir a una col·lecció particular. No és desconegut, ja que el va deixar el 2014 al mateix MNAC per a la mostra temporal Ex ungue leonem. Ara, diu feliç, serà la seva destinació permanent. És una minúscula meravella en què es manifesta l’estil tan característic de l’artista, com són els ulls sortits, grans i ametllats i els pòmuls arrodonits, i sempre imitant l’art antic.

El pastor salvador

Les altres tres escultures (un cap masculí; els peus d’un relleu probablement de l’escena de la curació de l’hemorroïsa, i un tros de figura humana) les va localitzar “per atzar” en plena pandèmia Sergi Clavell (Clavell & Morgades) en una família de Barcelona. La seva història tampoc té pèrdua. Un pastor es va trobar els tres marbres abandonats en un paratge de la Selva de Mar. Se’ls va emportar a casa i els va cuidar fins que va morir. No tenia fills i els va llegar a uns amics, que també els van conservar durant un segle, fins ara. Mai s’havien exposat al públic.

Els tres antiquaris reivindiquen amb força els col·leccionistes privats del país: “Sense ells, molt patrimoni s’hauria perdut.” Ara, llibre, exposició i compra de la Generalitat els fan ser optimistes. Estan convençuts que poden aparèixer altres obres del Mestre de Cabestany ocultes en col·leccions. Tant de bo!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.