El MNAC, gratis per a l’Estat
El govern espanyol pagarà les despeses de la cimera, de 100.000 euros, però no el lloguer del museu
La cimera francoespanyola que es va celebrar dijous a Barcelona va generar a la vora de 100.000 euros de despeses i de pèrdues d’ingressos al MNAC. Exactament, 96.764,34 euros, més l’IVA del 21%. La part de despeses és la més important: 86.264 euros en muntatge, pintura, seguretat, neteja i consums elèctrics. La part dels diners que no van entrar a la taquilla –el museu va estar tot el dia tancat i l’endemà va fer jornada de portes obertes per compensar les molèsties al públic– és, si es vol, peccata minuta: 7.200 euros. La botiga i el restaurant, ambdós externalitzats, haurien guanyat 3.300 euros si hagués estat un dia normal.
Totes aquestes quantitats seran, lògicament, cobertes pel govern espanyol, de manera que es pot arribar a pensar que per al museu més important del país la fastuosa trobada entre els presidents Pedro Sánchez i Emmanuel Macron no haurà suposat cap prejudici. Però la realitat no és ben bé així. A més dels danys morals que va comportar haver de paralitzar l’activitat a última hora –havent d’anul·lar les visites que les escoles tenien programades o trastornant els plans de les persones que havien comprat l’entrada anticipadament–, i sense passar per alt l’estrès al qual van estar sotmesos alguns dels seus treballadors, econòmicament el balanç tampoc surt positiu.
I és que l’Estat sí que abonarà les despeses de l’esdeveniment i indemnitzarà el forat de la taquilla –s’ha calculat una mitjana dels últims tres mesos–, però s’ha desentès del preu que costa llogar el Palau Nacional sencer. Les tarifes per l’ús de les diferents sales estan aprovades pel patronat, format per la Generalitat, l’Ajuntament i el Ministeri de Cultura. El cert és que les tres administracions tenen dret a utilitzar un cop l’any de manera gratuïta els espais de la institució, però l’habitual és que escullin la Sala Oval i no causin cap trasbals a la missió cultural del centre. L’acte de dijous es va estendre molt més enllà: a la Cúpula, la sala Sert, el restaurant Òleum i fins i tot a les col·leccions, en què diverses estances del romànic, el gòtic, el renaixement, el barroc i l’art modern es van transformar en despatxos de reunions. Un ús polític insòlit davant de les obres d’art més emblemàtiques de Catalunya.
A les empreses, llogar tots aquests espais alhora els costa 40.000 euros, i amb la condició que els actes s’han de dur a terme fora de l’horari d’obertura. Si volen fer rodatges o sessions fotogràfiques a les col·leccions, han de desemborsar 1.000 euros l’hora, amb el museu tancat, i 1.500 euros l’hora, amb el museu obert.
El cas és que els números espanyols al MNAC no quadren mai. L’administració estatal, amb un 30% de representació al patronat, incompleix sistemàticament la part de finançament que té l’obligació d’aportar. Amb els anys, el deute no ha parat de créixer i ja ascendeix als 8,5 milions. L’entestament del govern de Sánchez per fer la cimera a Barcelona hauria estat un marc ideal per pressionar-lo perquè assumeixi les seves responsabilitats amb el museu, si no per saldar els endarreriments almenys per satisfer a partir d’ara les quantitats que li pertoquen. Però en aquesta ocasió, i a diferència dels dos precedents del rei Felip VI, que tampoc va permetre que el museu obrís les portes al públic per assistir a sopars, les veus crítiques amb la instrumentalització d’un equipament cultural públic han estat mínimes.