Arquitectura de vida
L’antiga seu de l’editorial Gili reivindica en una exposició l’ideal social dels edificis que, en la postguerra, van contrarestar la grandiloqüència i la buidor del règim
Acabada la Guerra Civil, l’arquitectura grandiloqüent i megalòmana dels vencedors va esborronar la modernitat dels temps republicans. El fil es va reprendre a partir del 1949. Aquell any, el Col·legi d’Arquitectes va convocar un concurs d’idees sobre el problema de l’habitatge obrer a Barcelona, que va guanyar una candidatura formada insòlitament pels principals arquitectes catalans (Francesc Mitjans, Antoni de Moragas, Ramon Tort, Antoni Perpinyà, Josep Antoni Balcells i Josep Maria Sostres), units per un mateix compromís: millorar la vida de les classes populars. La reacció als deliris i a la buidor de l’arquitectura franquista oficial va ser una nova generació de projectes que privilegiaven donar respostes reals a les urgències de la deprimida societat.
L’anomenada ala radical del racionalisme, oposada a l’arquitectura de postal, és una tradició “oculta, pendent de reivindicar”, coincideixen a dir els artífexs de l’exposició Línies dures, que es presenta justament en un d’aquests edificis de línia dura, l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili, de Francesc Bassó i Joaquim Gili, que l’Ajuntament va comprar a finals del 2021. La mostra és una coproducció de la Virreina Centre de la Imatge i el Centre Obert d’Arquitectura del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, proveïdor principal dels materials originals que hi llueixen, més de 500 entre plànols, fotografies, dibuixos, llibres, revistes i cartes.
El consistori ja té decidit destinar la Gili a les futures dependències dels serveis de cultura, i en aquest moment d’espera l’exposició que s’hi ha muntat desvela l’enorme potencial museístic del llegat arquitectònic d’aquells temps grisos, tan poc present en l’imaginari dels ciutadans perquè tampoc hi ha hagut voluntat política per posar-hi l’accent. “Barcelona sempre s’ha pensat com una ciutat burgesa. És el clixé a partir de què es narra la ciutat. Aquí, presentem 29 casos exemplars de concepció totalment diferent”, sosté Valentín Roma, director de la Virreina i comissari de la mostra.
29 casos. El primer, el concurs Habitatge Econòmic a Barcelona, del 1949, catalitzador del Grup R, l’hereu directe del Gatcpac que, abans de la guerra, va promoure un tipus d’arquitectura funcional, moderna i amb vocació social. L’últim, el Contra Pla de la Ribera, publicat el 1974 en un llibre imprès justament a l’editorial Gili, que va gestar el Laboratori d’Urbanisme de Barcelona després que les protestes ciutadanes aconseguissin paralitzar un macroprojecte que suposava la privatització de facto del litoral barceloní. En el context hostil de la dictadura, la valentia d’aquells arquitectes va ser “posar-se al costat dels veïns, no del capital”, remarca Roma.
El recorregut de l’exposició es clou l’any abans de la mort de Franco, després d’haver fet aquest viatge que arrencava un quart de segle abans. Les parades, o casos d’estudi, ens deixen davant del modèlic polígon d’habitatges Montbau, del menjador per als treballadors de la Seat, del pavelló del Departament d’Agricultura dels Estats Units, “un projecte propagandístic, sí, però un bon projecte”, de la trentena de grups escolars que l’estudi MBM va gestar involucrant en el procés de treball “pedagogs, alumnat, associacions de pares i mares, filòsofs...”, dels mobles de preus assequibles amb què Antoni de Moragas va guanyar el concurs Pro Dignificació de la Llar Popular i de les oficines i tallers del diari El Noticiero Universal, de Josep Maria Sostres, un autor que Roma convida a subratllar molt més del que s’ha fet fins ara. I un Ricard Bofill, representat en l’itinerari amb el Walden 7, a pensar en gran una operació. “Se li ha de fer una exposició que compraria el Pompidou.”
I això no és tot. A la Gili s’hi ha afegit una altra capa que li escau de meravella: el reportatge que va fer de l’edifici del carrer Rosselló el fotògraf que va dotar d’unitat visual l’arquitectura, en el fons heterogènia, d’aquells anys cinquanta i seixanta, Francesc Català-Roca. Un edifici, per cert, que des de que el va adquirir l’Ajuntament només s’ha pogut visitar puntualment. Ara, estarà obert tots els dies de la setmana, excepte dilluns, fins al 2 de juliol, amb punts senyalitzats a la sala de juntes, el despatx de direcció i el menjador i la cuina annexa. I un bonus track: la maqueta de treball, a escala 1:20, dels exteriors i els seus interiors, del dissenyador de l’exposició Jorge Vidal.
No hi haurà més oportunitats, perquè el destí de la Gili és transformar-se en oficines municipals.