El diable va de negre

Deu anys després de la seva darrera visita a Catalunya, aleshores en el ja desaparegut Doctor Music Festival d’Escalarre, i quinze des de l’última actuació a Barcelona, Nick Cave va satisfer ahir a la nit, en el Pavelló Olímpic de Badalona, la fam musical que arrossegaven els seus seguidors catalans des de feia una dècada. Tot i alguns condicionants que ja temíem, com el cas de la dubtosa i confusa acústica del recinte, l’ambient fred d’un palau que no es va omplir (poc més de mitja entrada) o del poc rodatge que mostra la banda en una gira que tot just va començar dilluns a Lisboa, el balanç general del concert admet poques queixes. Fins i tot un treball tan discutit entre els seus propis admiradors com el seu darrer àlbum, Dig, Lazarus, Dig!!!, que ha despertat opinions enfrontades, per a tots els gustos, millora amb escreix en la seva traducció al directe i presenta nous arguments per valorar-lo amb més cura i convicció que fa unes setmanes. De fet, el disc va gaudir d’un protagonisme absolut en el repertori que el cantant, pianista i guitarrista australià va concentrar en una sessió de rock musculós, físic i dinàmic que ben bé no permetia la relaxació i dispersió mental i emocional de la parròquia.

Acompanyat pels seus Bad Seeds, amb el violinista Warren Ellis i el guitarrista Mick Harvey com a principals focus d’interès del públic, Nick Cave es va cenyir al seu vessant més enèrgic, dur i contundent, el mateix que exhibeix la seva última obra i el seu projecte paral·lel de punk-rock Grinderman, el qual sembla tenir força importància, des d’un punt de vista conceptual i expressiu, en el tarannà i les idees actuals del mestre. Un vessant que en llenguatge planer anomenem rock en estat pur, cru i deslligat de tot acomodament.

Novetats i clàssics
I així arrencava la vetllada. Night of the lotus eaters i Today’s lesson, dos dels temes més incòmodes i estranys de Dig, Lazarus, Dig!!!, obrien foc i en certa manera deixaven clar a aquells que esperaven un recorregut més intimista o recollit que s’havien equivocat de dia, de lloc i potser també d’artista. A partir d’aquí, el guió més o menys esperat per aquells que ja estaven al dia del que està portant a terme la banda en aquesta gira: l’alternança progressiva de temes d’aquest nou disc, el qual va ser interpretat quasi en la seva totalitat, amb alguns dels clàssics que trobem escampats per la seva llarga trajectòria. Tot i la distància física entre l’escenari i la gent i les contrarietats que planteja un recinte de grans dimensions per a un discurs sonor que s’assaboreix i es digereix millor en espais més petits i acollidors, el públic va estar a l’altura de les circumstàncies. És cert que alguns moments de Dig, Lazarus, Dig!!!, com el tema d’arrencada del xou o Moonland, reben una resposta més aviat tova, però amb pocs segons de Red right hand, Tupelo, unes enormes The ship song i Your funeral my trial, Deanna o Papa won’t leave you Harry, alguns dels vells hits que van fer acte de presència en el setlist, els ànims s’encenien com si des de l’escenari estiguessin regalant bitllets de 500 euros. La banda, tot i els desajustos encara visibles del seu engranatge, es va mostrar compacta, pletòrica i intensa, fins i tot passada de voltes en alguna peça, però en tot moment seriosa. I Cave, com sempre: geni i figura, sobrat de carisma i personalitat dominant.

Amb la primera part a la butxaca i la satisfacció d’haver fet bé els deures, l’australià va enfilar la recta final de l’actuació amb una tanda de bisos farcida d’alguns himnes pretèrits, entre ells Into my arms. Tot plegat sense abaixar el ritme, sense afluixar, sense perdre el fil, sense renunciar en cap moment, ni tan sols per petició popular, a l’essència més salvatge, primitiva i incorruptible de la seva música.