Art

El pintor calculador

El MNAC exposa l’arxiu privat d’Hermen Anglada Camarasa, un fons de més de 7.500 documents que la seva filla ha donat al museu de capçalera de l’art català

L’artista Her­men Anglada Cama­rasa (Bar­ce­lona, 1871 – Port de Pollença, 1959) va tenir sem­pre clar que els èxits en vida no són una garan­tia per pas­sar a la poste­ri­tat. Sobre­tot si no es pre­o­cu­pava de con­ser­var-ne els ras­tres docu­men­tals. El 1900 va encar­re­gar a una agència de premsa que fes segui­ment de tots els arti­cles publi­cats en dia­ris naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals que par­les­sin d’ell. Els avui famo­sos clip­pings de mit­jans de comu­ni­cació eren una raresa en la seva època, i no cal ni dir per als artis­tes, ave­sats a viure al dia. Però aquesta, la del carpe diem bohemi, no va ser l’acti­tud d’Anglada Cama­rasa.

“Ell el que volia era per­viure”, sosté Edu­ard Vallès, con­ser­va­dor d’art modern del MNAC i coco­mis­sari, junt amb Pilar Cuerva, cap del cen­tre de recerca i conei­xe­ment de la ins­ti­tució museística, de l’expo­sició Anglada Cama­rasa. L’arxiu pre­me­di­tat (fins al 7 de maig), la pre­sen­tació d’una selecció dels més de 7.500 docu­ments del fons del cre­a­dor que ha donat la seva filla. Gràcies a la inter­me­di­ació de Fran­cesc Font­bona, el màxim expert en Anglada Cama­rasa, aquest arxiu pri­vat és ara de domini públic. S’ha inven­ta­riat i s’ha digi­ta­lit­zat. “Ja és en línia i, per tant, obert al món”, diu Cuerva.

Bea­triz Anglada-Cama­rasa, nona­genària de cap clar, és l’única filla que va tenir l’artista, del seu ter­cer matri­moni amb una neboda neta. Va néixer quan el seu pare tenia 62 anys. Anglada Cama­rasa encara en va viure 29 més. Ja no era aque­lla pri­mera espasa que s’havia men­jat el món fins a la Pri­mera Guerra Mun­dial, però man­te­nia intacte el seu desig de trans­cen­dir. Al cre­pus­cle de la seva vida, es va obs­ti­nar en un qua­dern de tapa blava en què va fer una llista de les obres que reco­ma­nava per a una retros­pec­tiva. Aquesta visió ideal que tenia del seu lle­gat artístic ha ins­pi­rat el guió de l’expo­sició del MNAC, amb algu­nes, poques, obres i molt, moltíssim sense emba­far, mate­rial cus­to­diat al seu arxiu.

Els retalls de premsa, milers i milers, els va orde­nar en nou car­pe­sans amb l’eti­queta Jui­cios críticos de mi obra pictòrica. Inclòs aquell que tant el va dol­dre, increïble­ment: infor­mava del premi exa­e­quo que havia rebut a l’Expo­sició Inter­na­ci­o­nal de Roma el 1911. Increïble­ment perquè el va com­par­tir... amb Gus­tav Klimt! Va enviar i tot una carta al pre­si­dent del cer­ta­men per quei­xar-se.

“Era un home de caràcter amb una fe cega en el valor de la seva obra”, indica Cuerva. El seu arxiu està ple de car­tes que li escri­vien els direc­tors dels grans museus del món implo­rant-li que hi exposés. “Mol­tes ni les con­tes­tava i als ame­ri­cans, si volien res d’ell, els feia anar al Port de Pollença. Sabia que tenia un sta­tus i es feia pre­gar”, explica la comissària. A Madrid hi va expo­sar el 1915 després que la plana major dels intel·lec­tu­als de la Gene­ració del 98 (Baroja, Valle-Inclán...) sig­nes­sin un mani­fest.

“Anglada Cama­rasa va ser l’artista català més inter­na­ci­o­nal des de For­tuny fins a Miró”, hi afe­geix Vallès. El tàndem de comis­sa­ris han fol­rat una paret del MNAC amb un mapa­mundi ple de punts on va expo­sar i on actu­al­ment llu­ei­xen les seves peces. Europa, Amèrica de nord a sud, l’est asiàtic, Rússia... Un feno­men del qual avui no sem­pre es té prou consciència.

Exclo­ses de la donació hi ha algu­nes foto­gra­fies per­so­nals que la filla ha dei­xat per a l’expo­sició. Per exem­ple, una imatge del seu pri­mer viatge a París, el 1894. Aquells pri­mers anys van ser pre­ca­ris, però el 1900, quan ve a Bar­ce­lona per expo­sar a la Sala Parés, allot­jat en un hotel perquè no hi tenia ni casa, ja és un rei Mides. I allà, a la gale­ria del car­rer Petrit­xol, hi ha un artista deu anys més jove a qui li cau la bava. És Picasso, que n’imi­tarà l’estètica i que el retra­tarà cinc cops. Dos d’aquests retrats també s’han inte­grat a la mos­tra. En un, Anglada Cama­rasa bene­eix els traços picas­si­ans, perquè hi escriu a sobre: “mol ve! (sic)”.

La relació no va més enllà. I Anglada Cama­rasa con­ti­nuarà pujant gra­ons de glòria. El 1920 està tan enlai­rat que deci­deix fer un model de con­tracte per als seus cli­ents. El preu, els ter­mi­nis de paga­ment, les des­pe­ses de trans­port (que, per des­comp­tat, no assu­meix ell), la pro­hi­bició a expo­sar res sense el seu permís... “Té un con­trol abso­lut de la seva car­rera. Ell és el seu propi mar­xant”, sosté Vallès.

Amb Mont­ser­rat a l’exili

Però no tot van ser flors i vio­les. Durant la Guerra Civil es va refu­giar al mones­tir de Mont­ser­rat i, el 1939, ell, que era repu­blicà i maçó, es va exi­liar a França. Només es va endur una pin­tura de la mun­ta­nya, enrot­llada. La seva filla creu que se l’hau­ria venut si les penúries hagues­sin estat insu­por­ta­bles. No li va caler. Encara pro­pi­e­tat de la seva hereva, també s’exhi­beix tem­po­ral­ment al MNAC. Sí que es que­da­ran defi­ni­ti­va­ment al museu català els retrats que el pin­tor Tomàs Mora­gas va fer dels pares de l’artista, el 1876, fins ara en mans de la família.

Un arxiu obert al món i tot de nous fils per esti­rar conei­xe­ments més pro­funds del cre­a­dor. Un que els comis­sa­ris ani­men a seguir és la relació entre les pin­tu­res i els cen­te­nars de foto­gra­fies que Anglada Cama­rasa va fer dels temes que li interes­sa­ven: les dones, els ani­mals (cavalls, galls)... Un con­junt en blanc i negre que con­trasta amb el colo­risme dels seus qua­dres. Els comis­sa­ris li ho van comen­tar, a Bea­triz Anglada-Cama­rasa, quan pre­pa­ra­ven el pro­jecte. “El meu pare tenia la llum al cap”, els va res­pon­dre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.