El pintor calculador

L’artista Hermen Anglada Camarasa (Barcelona, 1871 – Port de Pollença, 1959) va tenir sempre clar que els èxits en vida no són una garantia per passar a la posteritat. Sobretot si no es preocupava de conservar-ne els rastres documentals. El 1900 va encarregar a una agència de premsa que fes seguiment de tots els articles publicats en diaris nacionals i internacionals que parlessin d’ell. Els avui famosos clippings de mitjans de comunicació eren una raresa en la seva època, i no cal ni dir per als artistes, avesats a viure al dia. Però aquesta, la del carpe diem bohemi, no va ser l’actitud d’Anglada Camarasa.

“Ell el que volia era perviure”, sosté Eduard Vallès, conservador d’art modern del MNAC i cocomissari, junt amb Pilar Cuerva, cap del centre de recerca i coneixement de la institució museística, de l’exposició Anglada Camarasa. L’arxiu premeditat (fins al 7 de maig), la presentació d’una selecció dels més de 7.500 documents del fons del creador que ha donat la seva filla. Gràcies a la intermediació de Francesc Fontbona, el màxim expert en Anglada Camarasa, aquest arxiu privat és ara de domini públic. S’ha inventariat i s’ha digitalitzat. “Ja és en línia i, per tant, obert al món”, diu Cuerva.

Beatriz Anglada-Camarasa, nonagenària de cap clar, és l’única filla que va tenir l’artista, del seu tercer matrimoni amb una neboda neta. Va néixer quan el seu pare tenia 62 anys. Anglada Camarasa encara en va viure 29 més. Ja no era aquella primera espasa que s’havia menjat el món fins a la Primera Guerra Mundial, però mantenia intacte el seu desig de transcendir. Al crepuscle de la seva vida, es va obstinar en un quadern de tapa blava en què va fer una llista de les obres que recomanava per a una retrospectiva. Aquesta visió ideal que tenia del seu llegat artístic ha inspirat el guió de l’exposició del MNAC, amb algunes, poques, obres i molt, moltíssim sense embafar, material custodiat al seu arxiu.

Els retalls de premsa, milers i milers, els va ordenar en nou carpesans amb l’etiqueta Juicios críticos de mi obra pictòrica. Inclòs aquell que tant el va doldre, increïblement: informava del premi exaequo que havia rebut a l’Exposició Internacional de Roma el 1911. Increïblement perquè el va compartir... amb Gustav Klimt! Va enviar i tot una carta al president del certamen per queixar-se.

“Era un home de caràcter amb una fe cega en el valor de la seva obra”, indica Cuerva. El seu arxiu està ple de cartes que li escrivien els directors dels grans museus del món implorant-li que hi exposés. “Moltes ni les contestava i als americans, si volien res d’ell, els feia anar al Port de Pollença. Sabia que tenia un status i es feia pregar”, explica la comissària. A Madrid hi va exposar el 1915 després que la plana major dels intel·lectuals de la Generació del 98 (Baroja, Valle-Inclán...) signessin un manifest.

“Anglada Camarasa va ser l’artista català més internacional des de Fortuny fins a Miró”, hi afegeix Vallès. El tàndem de comissaris han folrat una paret del MNAC amb un mapamundi ple de punts on va exposar i on actualment llueixen les seves peces. Europa, Amèrica de nord a sud, l’est asiàtic, Rússia... Un fenomen del qual avui no sempre es té prou consciència.

Excloses de la donació hi ha algunes fotografies personals que la filla ha deixat per a l’exposició. Per exemple, una imatge del seu primer viatge a París, el 1894. Aquells primers anys van ser precaris, però el 1900, quan ve a Barcelona per exposar a la Sala Parés, allotjat en un hotel perquè no hi tenia ni casa, ja és un rei Mides. I allà, a la galeria del carrer Petritxol, hi ha un artista deu anys més jove a qui li cau la bava. És Picasso, que n’imitarà l’estètica i que el retratarà cinc cops. Dos d’aquests retrats també s’han integrat a la mostra. En un, Anglada Camarasa beneeix els traços picassians, perquè hi escriu a sobre: “mol ve! (sic)”.

La relació no va més enllà. I Anglada Camarasa continuarà pujant graons de glòria. El 1920 està tan enlairat que decideix fer un model de contracte per als seus clients. El preu, els terminis de pagament, les despeses de transport (que, per descomptat, no assumeix ell), la prohibició a exposar res sense el seu permís... “Té un control absolut de la seva carrera. Ell és el seu propi marxant”, sosté Vallès.

Amb Montserrat a l’exili

Però no tot van ser flors i violes. Durant la Guerra Civil es va refugiar al monestir de Montserrat i, el 1939, ell, que era republicà i maçó, es va exiliar a França. Només es va endur una pintura de la muntanya, enrotllada. La seva filla creu que se l’hauria venut si les penúries haguessin estat insuportables. No li va caler. Encara propietat de la seva hereva, també s’exhibeix temporalment al MNAC. Sí que es quedaran definitivament al museu català els retrats que el pintor Tomàs Moragas va fer dels pares de l’artista, el 1876, fins ara en mans de la família.

Un arxiu obert al món i tot de nous fils per estirar coneixements més profunds del creador. Un que els comissaris animen a seguir és la relació entre les pintures i els centenars de fotografies que Anglada Camarasa va fer dels temes que li interessaven: les dones, els animals (cavalls, galls)... Un conjunt en blanc i negre que contrasta amb el colorisme dels seus quadres. Els comissaris li ho van comentar, a Beatriz Anglada-Camarasa, quan preparaven el projecte. “El meu pare tenia la llum al cap”, els va respondre.