Els dracs viuen per sempre

Hi ha una gene­ració de pares, alguns ja avis, que can­ta­ven Paf, el drac màgic als seus fills i pas­sa­ven de pun­te­tes sobre el traumàtic final, allò d’“Els dracs viuen per sem­pre, però els nens es fan grans”, o, encara pit­jor, “Sem­blava que estava plo­vent quan es va posar a plo­rar”. Edu­ard Esti­vill, mem­bre fun­da­dor del grup Fals­terbo, recorda que l’autor de la lle­tra de la cançó, Leo­nard Lip­ton, en rea­li­tat havia com­post una última estrofa de final feliç: el nen s’havia fet gran, sí, però va tenir un fill que va tor­nar al fons del mar a jugar amb Paf.

Aquest espe­rit de final feliç s’ha fet evi­dent aquesta tarda, en un Palau de la Música ple a ves­sar per sen­tir el con­cert final de l’última gira de Fals­terbo. Els nens s’han fet grans, efec­ti­va­ment. Hi ha hagut públics de dife­rents gene­ra­ci­ons, però força cabells blancs. El grup, for­mat per Edu­ard Esti­vill, Mont­ser­rat Domènech i Jordi Mar­qui­llas, no tor­narà a pujar en un esce­nari. Però el drac màgic Paf, la cançó, la música, aquest clàssic del folk nord-ame­ricà ver­si­o­nat pel grup català el 1971, amb lle­tra d’Isi­dor Marí, que­da­ran per sem­pre.

El caràcter simbòlic d’aquest himne s’ha esce­ni­fi­cat quan, després d’onze cançons, Fals­terbo ha ento­nat Paf, el drac màgic amb els nou músics que els havien acom­pa­nyat i un nombrós grup d’artis­tes con­vi­dats: Judit Ned­der­mann, Beth, Pep Sala, Jofre Bar­dagí, Jonat­han Argüelles, Alidé Sans, Paula Valls, Joan Mas­deu, Laia Porta, Isi­dor Marí (tra­duc­tor de les lle­tres al català)... Pep Bou feia bom­bo­lles al fons de l’esce­nari i, a la pla­tea, tot­hom s’ha aixe­cat i ha can­tat. Vint-i-qua­tre per­so­nes damunt l’esce­nari, el públic dret can­tant a ple pulmó i una cançó esti­mada per tots. És un final digne del con­cert, de la gira, de tota una vida de cançons, encara que no fos amb dedi­cació exclu­siva. Edu­ard Esti­vill ha picat l’ullet al públic amb una referència al seu caràcter de guru dels tras­torns del son vene­rat per pares insom­nes: “He vin­gut aquí sobre­tot perquè no us ador­miu.”

El con­cert ha començat pun­tual, a les 17.30 h, i ben aviat ha que­dat clar el seu caràcter lúdic: “Això serà una festa, podeu enge­gar els mòbils i fer fotos i vídeos”, han adver­tit de bon començament. “Els dracs viuen per sem­pre” no és només un títol fàcil aga­fat de la cançó de Paf: el mateix Edu­ard Esti­vill ha donat ins­truc­ci­ons als espec­ta­dors per cri­dar-lo. Deia: “Els dracs...”, i el públic con­tes­tava, picant de mans i ento­nant com si fos un càntic de pavelló poli­es­por­tiu: “...viuen per sem­pre!” L’espe­rit kum­baià ha pre­si­dit la cerimònia: els nou músics i coris­tes s’han pre­sen­tat un a un quan entra­ven a l’esce­nari. Mont­ser­rat Domènech ha rei­vin­di­cat que és des­cen­dent del “geni que va fer aquest espai màgic” (Lluís Domènech i Mon­ta­ner). Esti­vill ha recor­dat que el nom del grup és el del poble suec de la xicota de Joan Boix, que va for­mar el trio ori­gi­nal de Fals­terbo amb ell mateix i Ama­deu Ber­na­det.