El sotrac d’en Miller
Emma Vilarasau i Jordi Bosch protagonitzen ‘Tots eren fills meus’ al Teatre Lliure, per plantejar preguntes del 1947 a Amèrica que apel·len, encara avui, Europa
Inoportuna coincidència. Tots eren fills meus s’estarà representant al Lliure de Montjuïc coincidint amb el primer aniversari de la guerra d’Ucraïna i mentre els comandaments de l’OTAN demanen ampliar la fabricació d’armament per subministrar-lo al país envaït. Quan es va triar la producció al Lliure (abans de la pandèmia) no se sospitava gens la possibilitat d’una nova guerra a Europa. Arthur Miller va provocar un sotrac en la consciència americana, que encara retrona avui.
El dramaturg va escriure aquesta obra el 1947, quan el comunisme podia considerar-se una forma política alternativa al capitalisme. A Tots eren fills meus es debat sobre la responsabilitat dels empresaris que es van enriquir fabricant armes durant la Segona Guerra Mundial. Emma Vilarasau i Jordi Bosch són la parella protagonista(Kate Keller i Joe Keller) que afronta les conseqüències en el si de la família, “l’anclatge del sistema: es fa tot per la família”. Davant del seu èxit empresarial s’albira una devastació humana. Davant del pragmatisme empresarial cauen esclafats els valors i les intencions de canviar el paradigma social dels més joves, dels fills. Aquesta “tragèdia clàssica del segle XX”, com la defineix Vilarasau, es representa des del 22 de febrer fins al 26 de març a la sala Fabià Puigserver de Montjuïc.
David Selvas manté la seva localització i l’època en què va estar escrita l’obra (no poden haver mòbils perquè perdria credibilitat una carta que és crucial en la trama). Entén que el conflicte social pel predomini de l’economia davant dels drets socials batega en la societat europea. Miller aspirava que els empresaris sortissin commoguts pel retrat que es feia a partir de Joe Keller (Jordi Bosch), però la situació interpel·la tothom, en realitat, per assumir les lleis de l’economia. Ho recorda Jordi Bosch quan, davant del confinament per la darrera pandèmia, es va decidir reobrir la indústria “perquè no es pot aturar l’economia”.
El públic envoltarà per les quatre bandes l’escenari: el pati d’aquesta casa dels Keller on, aparentment, es viu plàcidament l’enamorament del fill (Eduardo Lloveras) amb Anne Deever (Clàudia Benito), filla del soci de l’empresa d’armament, que pagarà amb la presó la responsabilitat que les peces defectuoses provoquessin moltes morts, mentre Keller en queda lliure i s’enriqueix escandalosament.
El Teatre Lliure s’ha prodigat molt poc en la dramatúrgia americana. De fet, només consta com a producció anterior de Miller Mort d’un viatjant, el febrer del 2009, amb Jordi Boixaderas i dirigida per Mario Gas. La temporada 2014/15, Oriol Tarrasón va proposar una dramatúrgia creuada d’autors d’aquella generació a Somni americà.
Per fer aquesta producció s’ha disposat d’una traducció nova (a la de Quim Monzó del 1999 “se li notava l’edat”) de Cristina Genebat i amb un càsting a prop de 80 artistes per completar part del repartiment. El resultat ha acabat sent un equip molt lliure perquè, per exemple, Quim Àvila i Clàudia Benito (germans en l’escena) van ser companys de la Kompanyia Lliure. El repartiment es completa amb Eduard Buch, Ricard Buján, Francesc Marginet, Gemma Martínez i Clara de Ramon. I Ricard Buján i Ramon Mir, que s’alternen el paper de nen. El director del Teatre Lliure, Juan Carlos Martel, qualifica aquesta producció de “resistència” per la proposta i també pel grup en què conviu la tradició i la continuïtat dels nous intèrprets. Bosch compta els dies fins al 28 de febrer (una setmana després de l’estrena) perquè va ser aquesta data del 1983, “farà 40 anys”, que va estrenar-se al Teatre Lliure de Gràcia amb Advertència per a embarcacions petites. La pregunta que planteja Tots eren fills meus el 1947 continua oberta, avui: Quin poder tenen els joves en la construcció d’una societat més justa?